Existèn&cia
Reunits el meu passat (a partir d'aquí AHIR), el meu present (a partir d'aquí ARA), el meu futur (a partir d'aquí DEMÀ) i un servidor (a partir d'aquí no, perquè ja se suposa que el que escriu sóc JO), i sense perjudici que, tot i estar ja tota la vida junts, a aquestes altures encara cap pugui fiar-se de l'altre, el que sí que hem acordat és el següent:
1. AHIR renuncia definitivament a exercir tota influència sobre AVUI. I és que per la PRESENT, i d'una vegada per sempre, AHIR es compromet a trobar el seu lloc en la història. Per descomptat que se li agraeixen els serveis prestats, i se li reconeix el mèrit d'haver-nos ajudat a arribar fins aquí. Cadascuna de les seves medalles són els records que hem decidit conservar, cuidar, deformar i maquillar. Apa, una plaqueta commemorativa, un homenatge a
Quin Temps Tan Feliç i Ciao
pescao.
2. Així mateix, AHIR es compromet a comportar-se com el que és, un mer punt de partida, una simple pista d'enlairament, o d'allunyament, segons com es miri, una cosa necessària per partir, per anar-se'n, per volar i viatjar més lluny d'on s'està. En aquest sentit, quedar-s'hi a viure deixa de tenir sentit, perquè com tothom sap, en una pista d'enlairament no es pot ni dormir ni follar ni res de res. Bé, potser algú sí que pot, però millor que no me'l presentin. Tant m'és.
3. AHIR ja no mou molí. AHIR ni l'has de beure. Però AHIR sí que explica coses que sempre val la pena escoltar i pensar-se. Contes que parlen d'encerts i errors. Contes per no somiar. Contes en què a vegades fins i tot hi ha final feliç. I altres, barbes d'un veí que van tallar sense arribar-se a remullar. Són ressons dels errors comesos, viatgen més ràpid que el so per intentar evitar el que és inevitable. Que caiguem en ells dues vegades. Que no exercim el nostre dret a estrenar-los en veu aliena. A estavellar-nos en pell pròpia. I així aprendre a rectificar. O a justificar-se. Tant és.
4. La funció del DEMÀ queda relegada estrictament a l'àmbit dels motius, familiars directes de tota motivació. Està permès que el que ens pugui passar ens faci qualsevol cosa menys por. Perquè la por és l'antídot de la il·lusió, el bromur de la vida, el Carlos Baute de la musicalitat. Que al DEMÀ li deixem només allò que ens empeny a continuar. Allò que ens continuï empenyent. Que només es respiri esperança. I ja està.
5. Encara que a priori sembli obvi, recorda que NINGÚ té dret a posseir el teu DEMÀ. I hipotecar-lo és, d'alguna forma, quedar-se'l. On dic hipoteca pensa en qualsevol promesa. Qualsevol cosa que sentis, la sents AVUI, però el fet que no la puguis garantir per a la resta dels teus dies, no desmereix GENS el teu sentiment actual. Més aviat al contrari, l'enforteix, l'engrandeix, el fa més bell, més vulnerable i per tant moltíssim més veritat. La garantia, una altra gran fal·làcia que queda derogada fins a nou desordre. El meu DEMÀ queda per tant lliure de tot servilisme i esclavitud. Només pertany al món dels meus somnis, de les meves il·lusions, dels meus tant de bo. I em penso ocupar que aquí no entrin els jo mai, els impossible, els jo ja t'ho vaig dir i els segur que ja és el final. Mai prometis. Si al final ho pots complir, ho compliràs. I si no, ja em diràs per què cony ho vas prometre. Hauràs mentit i quedaràs malament.
6. Pel que fa a l'ARA, en ell diposito tot el que tinc, perquè això és tot el que hi ha. A l'ARA el faig creditor i usufructuari de tots i cadascun dels meus segons, que són els primers sempre a arribar. A ell és a qui pertanyo i en ell és on penso viure al crit de ja.
Notícies relacionades7. Per acabar, tot això ho escric en suposat ple ús de les meves facultats motrius, i com a bon culer, just l'any en què el Barça ho està passant realment malament. Perquè quan ho guanyàvem tot, a veure qui era el guapo que es posava a filosofar. A veure si en aquest Mundial no passarem ni de quarts. Quina por. Encara que veient la meva capacitat predictiva i els dots endevinatoris que vaig demostrar amb el Reial Madrid, podeu estar tots ben tranquils. Vaig predir que no podria amb el Bayern. I ja s'ha vist. H
per Risto Mejide
