Jugant amb foc

Cal ser molt curosos en tot el que diem i escrivim. Cal dir que qualsevol agressió és indesitjable i punible, almenys des de la perspectiva moral, perquè és cert, objectivament, que les paraules, per dures que siguin, sempre són un recurs més acceptable que els punys o les plantofades. En això no hi ha discussió. I després d'una paraula, sempre en queda una altra. Però també arriba el moment en què les paraules actuen com a projectils. La realitat no es tergiversa, però sí el llenguatge que la interpreta, la interpretació immediata de la realitat sense matisos, amb la irrupció d'uns prejudicis que ens poden portar  a la magnificació del detall. No dic que l'agressió física sigui una anècdota, però la voracitat verbal (amb una intensitat premeditada) apareix quan l'anècdota es converteix en una categoria que ja teníem preestablerta i adquirida amb anterioritat. Aquí, la categoria (el clima de crispació, el diàleg versus la violència, els verinosos fruits de l'odi) era en un estat d'hivernació fins a l'arribada de l'escalfor de l'anècdota que la fa revifar.

La preocupació, com diu Pere Navarro, no és per l'agressió sinó per la reacció que genera. Ho diu en un altre sentit, però també es pot aplicar a la generació d'una consciència espúria, és a dir, no autèntica sinó induïda per una voluntat de posicionament polític. Navarro és l'agredit, però també ho són els conceptes i el llenguatge. Estem jugant amb foc.