Transparència, responsabilitat, coherència
No hi ha dubte que la transparència és un valor clau perquè la democràcia funcioni. La fiscalització de l'activitat pública és essencial perquè es desenvolupi correctament. Benvinguda sigui, doncs, la llei 19/2013 de «transparència, accés a la informació pública i bon govern» de l'Estat espanyol. Però la transparència és un valor instrumental, és a dir, és el mitjà de fer accessible la informació per exposar-la al judici de la ciutadania. La llei exigeix fer pública la informació de forma estructurada, clara, accessible i gratuïta, complint així amb el deure de retre comptes del que fa l'Administració. La transparència és, doncs, bona perquè s'obliga el que ostenta el poder a retre comptes a qualsevol ciutadà. Aquesta és la manera de comprovar si la confiança dipositada i la delegació de poder han estat o no encertades.
La responsabilitat és el deure de retre comptes de com s'exerceix el càrrec i s'efectua l'encàrrec rebut de la ciutadania. La llei insisteix que la publicitat ha de ser activa; és a dir, no n'hi ha prou d'informar a qui ho demana, sinó que s'ha de fer independentment del fet que algú ho sol·liciti. La llei proposa a més que la informació més sol·licitada sigui la més fàcilment accessible. Tenint en compte que una forma d'ocultar informació o desincentivar-ne la recerca és el que es coneix com a infoxicació, la llei diu que l'Administració i les entitats perceptores de fons públics han d'informar sobre funcions, organigrama, normatives, planificacions i avaluacions; i que aquestes han de regir-se per criteris d'eficiència, austeritat, imparcialitat i responsabilitat.
La llei també posa límits al dret d'accés, perquè no sempre està clara la diferència entre què ha de ser públic (per interès públic) i què ha de ser confidencial (encara que el públic hi tingui interès). El que rendeix comptes ha posat límits al que pensa presentar. El que les demana ha de discutir la suficiència o insuficiència del que l'altre fa i explica, perquè tot és interpretació però no totes les interpretacions són bones.
La transparència obliga a canviar les maneres de fer: presentar memòria, seguir el que s'ha planificat i avaluar-ho. És evident que aquestes mesures posen ordre i combaten l'arbitrarietat i el cec «vostè confiï». Però la responsabilitat no solament implica executar el pressupost, sinó que hi hagi proporcionalitat entre inversió i els èxits en un temps raonable, prudencial, oportú. La responsabilitat exigeix coherència amb la missió institucional per poder jutjar el que s'ha efectuat com a coherent o com a despropòsit. No es tracta solament, doncs, de justificar les subvencions, els comptes, sinó que aquests últims serveixin a les causes de millorar la societat.
La llei, pel que fa al tercer sector com a perceptor de subvencions, pot tenir conseqüències negatives: burocratitzar en excés, invertir més temps a mostrar que a fer. També pot perjudicar les petites organitzacions generant l'efecte Mateu (dóna més als que més tenen i pren als que gairebé no tenen).
La llei, certament, no està pensada per al tercer sector, però permet a aquest posar el dit a la llaga sobre alguns temes. Perquè presentar l'impresentable no ho converteix en decent. La batalla, per tant, haurà de ser ideològica. La transparència és un mitjà, però hem d'avaluar al servei de quines finalitats. Els indicadors són ideològics: per què uns sí i altres no. I si podem exigir a l'Administració, hem de saber també interpel·lar els seus silencis i interpretacions. També obliga un mateix a actuar de manera coherent; és a dir, a predicar amb l'exemple de retre comptes i ser més diàfan.
Notícies relacionadesEl tercer sector no hauria d'esperar que el regulin agents externs desconeixedors de la seva idiosincràsia. Si les entitats socials s'autoregulen des de la transparència no han de témer regulacions, perquè mostrar el que un fa bé no ha de ser objecte de disputa. Aquesta ve quan un és conscient de les seves debilitats o amenaces. El fracàs no radica a equivocar-se, sinó a no corregir contradiccions o errors i aprendre d'això.
La millor manera de tenir una bona llei de transparència per al tercer sector és pensar quina transparència volem per respectar la diversitat d'associacions i fundacions que el componen. Avaluar l'impacte de la seva intervenció no es fa a curt termini, però tampoc s'hauria de posposar sine die. Retre comptes és una de les facetes de la responsabilitat. L'altra, l'originària, és sentir-se interpel·lat per la cara del vulnerable, del que ha de ser cuidat per la seva condició de vulnerabilitat. El tercer sector treballa en aquest àmbit i amb dinàmiques no electoralistes. La llei de transparència l'interpel·la: ha de millorar la seva presentació pública. Però també li dóna capacitats reivindicatives (posar el dit a la llaga) que no hauria de subestimar.
