La greu responsabilitat del president Mas

El president Mas s’enfada quan se li atribueixen iguals responsabilitats que al president Rajoy en el present atzucac. Certament el PP n’és el gran responsable, només cal recordar la seva ferotge campanya contra l’Estatut, el seu recurs al Tribunal Constitucional, les seves pressions, la seva pulsió recentralitzadora, el LAPAO, la llei Wert, la incapacitat congènita a entendre l’Espanya plural, la manca de disposició real al diàleg, etc., etc. Però ara mateix, quan el president Mas diu que només vol parlar sobre la consulta i el president Rajoy diu que està disposat a parlar de tot menys de la consulta, les responsabilitats són compartides.

Aquesta setmana s’ha produït el debat i votació al Congrés dels Diputats de la proposta aprovada pel Parlament de demanar la transferència a la Generalitat de la competència de convocar referèndums en aplicació de l’article 150.2 de la Constitució. A 8tv em van preguntar després del debat si els socialistes catalans ens sentíem satisfets. I el cert és que no estem satisfets, però sí reivindiquem que nosaltres ja vàrem advertir sobre el que passaria. Alguns van decidir anar a Madrid a obtenir una negativa i a fe de Déu que ho van aconseguir! Em faig creus de pensar que hi havia més diputats del Parlament al Congrés per rebre una negativa que els que hi van ser quan es va aprovar l’Estatut! El desenllaç d’aquesta iniciativa estava cantat.

Es miri com es miri, la Constitució espanyola no contempla ni la secessió ni la celebració d’un referèndum d’autodeterminació, que és exactament el que van acordar CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP amb aquella doble pregunta perpetrada el passat desembre. Només cal llegir la recent sentència del Tribunal Constitucional aprovada, per cert, per unanimitat. El dret a decidir és una aspiració política, no és un dret en el sentit fort de l’expressió. Per això m’agrada més parlar de consulta que de dret a decidir, perquè un referèndum consultiu o una consulta és això, una consulta, i no és una decisió unilateral, com la que la majoria dels que utilitzen l’expressió ‘dret a decidir’ tenen al cap.

És obvi que els catalans volem votar i haurem de votar. Precisament perquè el projecte d’Estatut que vàrem votar en referèndum el 2006, va ser alterat pel Tribunal Constitucional quatre anys més tard. I, per tant, un nou pacte que substitueixi l’Estatut del 2006 haurà de ser votat per la ciutadania. Només així podrem solucionar l’anomalia democràtica que es va produir.

A banda de les discussions jurídiques que siguin del cas, que mai aclareixen del tot les coses perquè són molt controvertides, és evident que fer una consulta com la que des de Catalunya es reclama exigeix un acord previ amb les institucions de l’Estat. Per això, cada dia que passa és més evident que el 9 de novembre no hi haurà consulta. Les enquestes ens diuen que així ho pensa una majoria de ciutadans i ciutadanes de Catalunya, i molts dels impulsors del procés sobiranista ho admeten en privat i alguns, els més valents, fins i tot en públic. El propi president Mas s’està veient obligat a admetre-ho i ja parla de noves eleccions anticipades. Com si no n’hagués tingut prou amb les eleccions anticipades del 2012 que, lluny de proporcionar-li una majoria excepcional, van fer que CiU perdés 12 escons.

Quins han estat els errors comesos pel president Mas fins avui? El primer, pretendre convocar una consulta el 2014. És evident que un context de majoria absoluta del PP no és el millor escenari per l’acord que necessitem. La legislatura catalana hauria d’acabar el 2016, mentre les eleccions generals s’han de celebrar el 2015. Per què l’acord entre Mas i Junqueras no va contemplar aquest fet cabdal? Per què van decidir-se per posar en marxa un compte enrere que té totes les possibilitats de fracassar? Volien consulta o volien carregar-se de raons per la independència?

El segon error va ser la declaració sobiranista de gener de 2013. Declarar que Catalunya és un subjecte polític i jurídic sobirà, era posar el carro davant dels bous i llençar un senyal equivocat. Ha donat peu a equiparar consulta amb independència, cosa que resta suports a la consulta fins i tot Catalunya endins, i ha proporcionat un argument de pes als que no volen arribar a cap acord Catalunya enfora. El tercer error va ser fixar de forma unilateral data i pregunta per a la consulta. A partir d’aquell moment l’acord amb les institucions espanyoles sobre la consulta es feia impossible.

I el quart error ha estat portar al Congrés dels Diputats la sol·licitud de transferir la competència exclusiva de l’Estat en matèria de referèndums que ja havia estat rebutjada en diverses ocasions pel Congrés. Fins i tot quan va ser recollida en el projecte d’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, les forces catalanes van acceptar que no figurés finalment en el text aprovat pel Congrés i el Senat que va ser sotmès a referèndum.

En un tema tan sensible com el de la consulta no hi caben dreceres ni subterfugis. Tampoc la llei catalana de consultes no referendàries, que està aparcada en una ponència que no es reuneix des del 29 de novembre, podrà servir per fer una consulta amb la pregunta acordada per CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP. No ens enganyem ni pretenguem enganyar els ciutadans: sense acord no hi haurà consulta, a menys que el govern català decidís embarcar-se en un procés il·legal de conseqüències nefastes per Catalunya. Un procés del que hi ha el trist precedent històric del 6 d’octubre de 1934.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El procés d’elaboració de la llei catalana de consultes s’està demorant interessadament perquè l’aprovació es produeixi al setembre i la convocatòria de la consulta es produeixi el dia següent. Així, el president Mas sempre podrà dir que ell ha fet tot el possible, bo i sabent que l’Estat anul·larà la convocatòria i que, per tant, la consulta no podrà tenir lloc.

Crec que cal posar el comptador a zero i iniciar un altre camí. Dubto que el president Mas sigui capaç de fer-ho. I per això ell és avui el principal responsable del cul de sac en el que ens trobem o d’un temerari xoc de trens en el que tots hi tenim molt a perdre. Volem votar, sí. Però de la forma que es s’han fet les coses fins ara no ho aconseguirem. I d’això el president Mas n’és el màxim responsable.