La sentència no és el final

La sentència de la Sala Segona del Tribunal Suprem acordada per unanimitat que condemna els líders del procés independentista pesarà com una llosa sobre la política catalana durant molt temps. L’impacte emocional que senten molts catalans, no tots independentistes, i la controvèrsia suscitada per la decisió del Tribunal em mouen a compartir algunes reflexions.

1. Espanya és una democràcia. Tot i que hi hagi qui ho discuteixi, Espanya és una de les 20 democràcies plenes segons els índexs internacionals més acreditats. Aquesta és també la convicció dels Estats membres de la Unió Europea i de l’ONU. Espanya és un Estat de dret en el qual regeix la separació de poders segons la qual el poder legislatiu fa les lleis i el poder judicial sanciona els qui no les compleixen. La sentència és la culminació d’un judici que es va produir, precisament, perquè alguns van decidir saltar-se la llei. Evidentment, si la política hagués encarrilat el que era i és un problema fonamentalment polític, aquesta qüestió no hauria arribat als tribunals.

2. Les sentències han de ser acatades encara que puguin ser discutibles. Aquesta sentència, a més, és recurrible davant del Tribunal Constitucional i el Tribunal Europeu dels Drets Humans. La nostra Constitució empara el dret a la lliure expressió, reunió i manifestació, entre d’altres. Aquests drets s’han d’exercir pacíficament i des del respecte als drets dels altres. L’Estat de dret s’ensorraria si qui no compartís el contingut d’una llei o d’una sentència no estigués obligat a complir-la. Les institucions polítiques tenen un especial deure de respecte a les decisions judicials precisament en consideració a la separació de poders que afortunadament regeix a Espanya.

Consens per a una reforma estatutària

3. Molts vam advertir que la via unilateral i il·legal presa pels independentistes no només estava condemnada al fracàs sinó que comportaria conseqüències greus. Malauradament no es van atendre les nostres advertències. Si el fracàs de la política i la decisió d’alguns de trencar la legalitat ens ha portat a un judici i a una sentència, ara hauríem d’intentar que aquesta sentència no ens impedeixi retornar a la política, a un procés democràtic de diàleg, negociació i pacte que pugui abordar els problemes de fons. Començant per un diàleg entre catalans. No em canso de recordar que per promoure una reforma estatutària és necessari construir un consens que reuneixi com a mínim dos terços dels membres del Parlament, i avui no hi ha cap acord que reuneixi aquesta majoria.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

4. El diàleg té un requisit previ: la plena acceptació de les regles de joc. Sense una acceptació plena de la legalitat vigent, que incorpora els mecanismes per a la seva modificació a través de les majories corresponents, el diàleg resulta impossible. Si persisteix l’obstinació en la recerca de falses dreceres, de vies unilaterals i il·legals per part de l’independentisme, el diàleg esdevé impossible. ¿Qui serà o seran els dirigents independentistes capaços de dir la veritat als seus seguidors sobre tot el que s’ha esdevingut fins avui, capaços de reconèixer que la via unilateral ha fracassat per sempre i que només des del diàleg podrem aconseguir un acord? Un acord primer entre els catalans i un acord després amb el conjunt dels espanyols. Un acord que pugui finalment ser sotmès a referèndum.

5. Per arribar a l’acord farà falta temps però precisament per això hauríem de començar com més aviat millor. Hem de crear les condicions de confiança sobre les quals construir el pacte necessari. I començar per manifestar el respecte per totes les posicions. Per a alguns sembla que el diàleg es limiti que els altres acceptem el 100% de les seves condicions. I si no ho fem, dir-nos que no som demòcrates. Així no arribarem enlloc. Nosaltres no volem un referèndum per certificar una divisió. Ho volem per certificar un acord. Un acord que no podrà ser el manteniment de l’statu quo, ni tampoc la ruptura amb la resta d’Espanya. Un acord que implicarà un autogovern més sòlid, un millor finançament i una participació directa en la presa de decisions per part de l’Estat. Un Estat que reconeixerà la personalitat nacional de Catalunya i el caràcter pluricultural i plurilingüe d’Espanya. Si algú necessita referències, pot trobar-les en la Declaració de Granada subscrita pel PSOE el 2013.