Messi, Cristiano, Guardiola i els milions de Qatar

Quan un se'n fa un tip de futbol com el que acostumen a proposar els quarts de final de la Lliga de Campions, els temes a debatre són múltiples. Que si arriba el final de cicle del Barcelona, que si el Reial Madrid va mostrar una mica més que dubtes a Dortmund, que si José Mourinho és un dels tècnics que motiven més bé els seus jugadors... Avui no entraré en això, prefereixo apuntar quatre aspectes que m'interessen particularment:

1) ¿El Bayern està avui a prop del nivell que va assolir el Barcelona de Pep Guardiola? Són coses diferents, perquè són diferents futbolistes, però la idea està molt clara. On arribarà, no ho sé. Però l'equip juga realment molt bé. I Guardiola és com un director d'orquestra, que quan obre la porta i hi ha tots els futbolistes i diu «bon dia», tots els músics saben com han de tocar. I tots els jugadors també saben com han de jugar. Ara, això exigeix entrenament, no qualsevol. Jo puc tenir la mateixa idea que Guardiola, però no només és dir «toqueu, toqueu, toqueu». No és així, s'ha d'entrenar molt bé, s'ha de saber entrenar, s'ha de saber conduir. I crec que el Bayern Munic ha jugat partits d'una intensitat de sosteniment de la idea del Pep que s'acosta molt al millor Barcelona.

Un punt de màgia

¿Què li falta? Potser li faltaria la màgia d'un d'aquells que apareixen. Franck Ribéry està molt al servei de l'equip, però no té la gràcia, el geni de Leo Messi. Sí, Ribéry és habilidós, és un gran jugador i li ha servit molt. Però tampoc sé si és Messi.

2) Un Cristiano Ronaldo diferent: malgrat la lesió, el veig millor, més tranquil, com més disposat a les jugades col·lectives, no el veig amb actituds de som Cristiano i 10 més. I això ajuda molt, ajuda molt a poder desenvolupar la idea de l'entrenador. Més enllà del que va passar dimarts a Dortmund, jo crec que Carlo Ancelotti ha aconseguit una cosa que s'havia perdut al Madrid, que és tranquil·litat, és un Madrid fins i tot en la prèvia molt pacífic. És fins i tot generós en el tracte, és més educat. El veig també amb grans dificultats, perquè li costa trobar els espais. Té una contundència al davant que sosté des del companyerisme, des de la bona actitud, que ni importa qui fa el gol... Jo crec que això ho està aconseguint. I es fa un adversari molt difícil perquè a dalt té una contundència com pocs altres conjunts.

3) Messi i el Barcelona: el jugador no trobarà mai un lloc on se l'ajudi tant a créixer com aquest Barcelona, que arrenca amb Frank Rijkaard, amb companys com Ronaldinho, que el van recolzar, li van donar molta tendresa, també perquè se la guanyava amb el seu talent. L'estil de joc, de possessió de pilota. Ell no necessita gaire esforç i té més  facilitat per posar la seva tècnica al servei de l'equip. ¿On podria jugar si no fos al Barcelona? Podria ser el Ba-yern Munic. Jugar podria jugar a tot arreu, en qualsevol equip. Però és molt difícil trobar algú que acompanyi tant la seva manera de jugar com Iniesta, Xavi i tots aquells jugadors. Això no vol dir que no ho pugui trobar en un altre equip. I a més amés, tot això té a veure com se sent un. Des de fora un suposa que és molt fàcil ser feliç en un club com el Barca i en una ciutat com Barcelona, però després cadascú té la seva manera de viure.

4) Els milions de Qatar i el Paris Saint-Germain: a mi tant me fa quant li paguen a Joan Manuel Serrat quan canta, tant de bo li paguin, a mi em molestaria molt que Serrat deixés de ser Serrat simplement pels milions que li paguen. O que Pablo Picasso hagués pintat pels milions i no per crear obres. Per tant, no crec que siguin els diners el que modifica l'actitud de l'artista quan l'artista és realment un home compromès amb el que fa, ja sigui un futbolista, un pintor, un músic. Ara, si el músic diu «dóna'm un milió i hi vaig una estoneta», és en aquest moment quan comença el deteriorament. És en aquest moment quan comença a deixar de ser l'artista i es converteix en un mercenari del seu talent. El cas del PSG és molt difícil, el futbol francès és molt fred, no hi ha la passió desenfrenada per aquest esport que hi pot haver, per exemple, a Anglaterra, Alemanya o Argentina.

Notícies relacionades

Repensar, sense abandonar, els eixos verds

Les conseqüències d’una absorció

Necessitat de profunditat

I una acotació sobre l'eliminació del Barcelona a la Lliga de Campions: no va trobar el millor estat d'ànim i encara menys la velocitat en la seva formació per poder usar millor l'amplada del terreny de joc. S'ha de ser ample per poder ser profund. L'Atlètic de Madrid, que va jugar amb una idea a la qual el Barcelona es va sotmetre ja abans de començar el partit, des de la formació de l'equip, va ser un just guanyador.