Ressaca del derbi

Al final, el maleït derbi s'ha acabat saldant amb sis punts perduts per a l'Espanyol. Perquè la derrota al camp del Sevilla és una conseqüència directa de les desgraciades baixes en l'equip titular. Sé que el primer nom que apareixerà en aquesta llista és el de Kiko Casilla, però no crec sincerament que al jove Germán Parreño se li pugui atribuir gaire culpa en l'exageradíssim nombre de gols encaixat pels periquitos a Sevilla.

És més, no tinc cap intenció de posar-me a acusar futbolistes de manera individual, perquè el problema d'ahir, en la meva opinió, va ser l'acumulació de novetats forçades. Qualsevol dels nous hauria pogut encaixar, potser, sense dificultats en una alineació en què els acompanyants haguessin estat els titulars habituals. Que, entre 11 jugadors, n'hi hagi un que no comparteixi els sobreentesos de la resta no té per què afectar el resultat global de l'equip. El més greu és que siguin quatre els forats a tapar, i tots quatre a la línia defensiva; en aquest cas sí que resulta complicat poder practicar el joc de cada setmana. Això exactament és el que em fa pensar que l'Espanyol ha perdut el derbi de la setmana passada dues vegades. Per això exactament, hi insisteixo, lamentem amb amargura que un partit que, en justícia, no havíem d'haver perdut, no tan sols ens hagi causat perjudici per si mateix, sinó també de manera ajornada. Que Héctor Moreno es lesionés, que Víctor Sánchez i Colotto rebessin targetes, que la pilota rebotés del pit al braç de Casilla... Tot aquests fets es van sumar al que vam comentar amb profusió dissabte passat (i diumenge i dilluns). Un càstig desproporcionat per a cap culpa; víctimes, com a mínim, de la desgràcia.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

A tot això, una setmana més l'equip es manté a la zona de les certeses a punt de complir, però sense assegurar-ne cap definitivament; la certesa que gairebé segur l'equip té garantida la salvació, i la certesa cada vegada més gran que gairebé segur l'equip no jugarà a Europa la temporada vinent. Fa tantes jornades que l'Espanyol transita per aquest costat de la Lliga que ja sona tòpic el temor que els futbolistes es relaxin i vagin deambulant passius en tots els partits que els queden per jugar. La veritat és que aquesta por no s'està complint, ni tan sols ahir, perquè fins al tercer gol que va marcar el Sevilla els optimistes i alguns més vam mantenir el somni de l'empat intacte. Una mica de falta de perícia i de sort -però més de perícia-, i el fet que a Sergio García l'envoltessin tan sovint tres i quatre defenses del Sevilla, van impedir el segon gol periquito. Després, va arribar el 3 a 1 i ens vam despertar del somni en la foscor.

Ignoro què passarà avui pel cap dels jugadors. Aguirre va dir que aspirava que l'equip arribi a 50 punts, 10 més que ara. Això ens garantiria un final de temporada entretingut: que tal com estan les coses, em temo que és l'única cosa a la qual, sensatament, hem d'aspirar.