Anàlisi
Predictible en economia
Quan l'avui president era líder de l'oposició presumia de ser una persona predictible, qualitat que -deia- havia d'adornar tot governant. La realitat és que a la primera part de la legislatura no ho ha estat gaire, en gran mesura perquè l'economia ha estat sotmesa a un estat d'excepció i s'ha governat a cop de decret. En el debat sobre l'estat de la nació sembla que el nostre president intenta recobrar aquell perfil predictible, almenys en el terreny econòmic. Té la fortuna de poder començar a variar la política econòmica, cosa que li permetrà congratular-se amb, almenys, part de l'electorat venent recuperació i la baixada dels impostos que ell mateix va apujar. I com a mostra d'aquesta previsibilitat ens ofereix les línies mestres d'una reforma fiscal que entrarà en vigor d'aquí deu mesos.
Apujar el mínim exempt i introduir ajudes a les famílies està bé, però només ha de ser el primer pas. La pressió fiscal sobre la classe mitjana és asfixiant i no ho pot seguir sent gaire més temps. I no hi ha dubte que l'incentiu de rebaixar a 100 euros les cotitzacions a la Seguretat Social pels nous contractes és una mesura interessant per fomentar l'ocupació. És clar que si ahir es va incloure en aquesta cotització fins i tot el tiquet restaurant, abans de llançar les campanes al vol s'haurà de veure la lletra menuda de la mesura.
L'economia de les ràtios està millor que fa dos anys, no hi ha dubte. El cost del finançament de l'Estat està en mínims històrics, arriben diners de fora, el sistema financer està fonamentalment sanejat i comença a haver-hi una mica de creixement econòmic. Però sent imprescindible que la macroeconomia surti de l'uci, està pendent el rescat dels ciutadans d'una situació que no només és pitjor que abans sinó que també és més injusta.
Notícies relacionadesL'usuari de l'ensenyament, les pensions i la salut pública ha estat la gran víctima d'aquesta crisi, i els ajustos apuntats no el deixaran com estava abans de la crisi ni de lluny. La competitivitat ha millorat per una eficaç devaluació interna que no és res més que un empobriment col·lectiu. Espanya exporta perquè la relació qualitat/preu és adequada. Som un país barat i fiable, i això només és possible si els ciutadans guanyen poc. La convergència de rendes amb Alemanya o França és una quimera impossible de la qual ens hem despertat a cops.
El pitjor ha passat, però ens queda la tristesa de tenir un país més pobre, amb menys il·lusió i que ha perdut una gran ocasió per canviar. Seguim tenint una hipertròfia d'administracions, ara amb menys serveis, no invertim prou en investigació i moltes bosses de frau estructural segueixen on eren, des de l'anacrònica tributació per mòduls fins a les possibilitats d'elusió (quan no evasió) fiscal de qui no depèn d'una nòmina. Potser Espanya comença a anar bé, però encara falta molt perquè també als espanyols els vagi bé.
