La diversió de Rajoy

Tenim un president d'Espanya que és un hedonista i que ho ha estat tota la vida. No és un mite sinó que és cert que Rajoy, quan era ministre, transitava de reunió en reunió fumant un enorme havà i conversant només sobre futbol i ciclisme, les seves dues grans aficions. Una vegada acabat el puro finalitzava la reunió per anar a la següent, amb personalitats diferents, en què es repetia el ritual. I Rajoy d'aquesta manera, i després de la seva travessia del desert, arriba a president de Govern en un moment de profunda crisi econòmica, social i política. Decideix afrontar aquests reptes amb la seva explícita i ja llegendària estratègia de no fer res i que els problemes es resolguin sols. Però s'adona que no fer res pot ser molt dur i avorrit per a uns espanyols sense pa i molestos, i decideix donar-los diversió i espectacle.

La crisi serà més suportable si els ciutadans estan entretinguts. I d'aquesta manera se li ocorre impulsar les lleis d'educació, de l'avortament, de reforma local, entre altres. Els analistes observen una contrareforma en tota regla. Tenen raó però no entenen que aquestes iniciatives legislatives i altres polítiques són fonamentalment unes calculades estratègies de diversió i entreteniment. Aquestes lleis es promulgaran però a penes s'aplicaran. Són lleis tan anacròniques i tan mal elaborades des d'un punt de vista tècnic que la societat i les institucions les rebutjaran i tindrà mecanismes jurídic legals per bloquejar-les. I és que, com diu el clàssic, no es pot governar per decret. I tampoc es pot governar determinats temes acomodat en la majoria absoluta. El canvi de regles en matèries tan sensibles com educació, moral individual o l'organització local només poden ser producte d'un consens polític i d'una gran complicitat social. Sense això als països democràtics i avançats les institucions i la societat tenen els seus propis mecanismes per bloquejar-lo i anul·lar-lo.

I Rajoy que no és tonto ho sap i no es preocupa perquè no pretén ni tan sols fer marxa enrere en res sinó només divertir els ciutadans. Els ministres Wert, Montoro i Gallardón han assumit amb entusiasme el seu paper de còmics al servei d'una comèdia dissenyada amb precisió per Rajoy. Els molt conservadors es calmen, els centristes i progressistes s'exciten. Tots estan entretinguts i es fa més suportable la desocupació i no arribar a final de mes.

Algú pot tenir la temptació de pensar que Rajoy és un geni i un innovador. Res més lluny. S'ha limitat a copiar i a seguir l'estratègia del seu antecessor. Zapatero va fer exactament el mateix però en un context econòmic i social diferent. Quan va arribar a la presidència del Govern Espanya estava en ple auge econòmic i relativament tranquil·la a nivell social. Era un moment idoni per fer reformes estructurals de tota mena per consolidar el desenvolupament i per esmorteir una crisi encara no prevista però que es tenia la seguretat que vindria més tard o més d'hora. No s'ha de ser un visionari ni un marxista per saber que els temps de bonança i de crisi són cíclics. Però Zapatero es va dedicar a les polítiques simbòliques: temes de gènere, lluita contra l'homofòbia, cooperació internacional, memòria històrica. Totes necessàries i importants però insuficients si no anaven acompanyades amb polítiques més estructurals i centrals. Es va dedicar a elaborar un discurs d'esquerres, no una política d'esquerres. El seu únic objectiu també era entretenir i divertir els espanyols: acontentava els progressistes i excitava els conservadors.

La prova del nou que Zapatero impulsava un simple divertimento és que en el marc de les seves polítiques simbòliques es va oblidar del més anacrònic i vergonyós que tenim en aquest país: el concordat amb el Vaticà i els privilegis d'una Església catòlica subsidiada per l'erari públic. No va fer res al respecte, tret de posar una mantellina a Fernández de la Vega i enviar  Paco Vázquez d'ambaixador.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

HEM VISCUT deu anys de polítiques de pa i circ al principi i només de circ després i estem totalment avorrits de tanta diversió superficial. Recordem amb horror el pensament difús de Zapatero i hem de suportar ara un president de pensament ambigu i d'afició hedonista que ha trobat en el seu antecessor el seu mentor. ¿Ningú s'ha adonat que Rajoy i Zapatero són molt semblants fins i tot a nivell intel·lectual? Acabo amb una altra anècdota: fa poc una persona que s'havia reunit recentment amb Rajoy em va comentar per impressionar-me: Rajoy és un intel·lectual, ¡se sap totes les alineacions dels equips de Segona Divisió! En efecte, em vaig quedar molt impressionat… Catedràtic de Ciència Política

i de l'Administració (UPF).