¿Ha arribat tard Felip VI?

Tinc la hipòtesi que la sorprenent renovació generacional de la Monarquia és una operació tàctica molt calculada però amb escassa visió estratègica. S'impulsa el canvi aparentment en un bon moment: just després de les eleccions europees, bastant abans del 9 de novembre i de les eleccions locals i autonòmiques i fins i tot just en el temps en què s'inicia el Mundial de futbol, amb el qual es desferma un cert fervor patriòtic. Però considero que no s'ha encertat en el moment i la situació vital de la societat espanyola. La crisi econòmica està sent duríssima per als espanyols, cada vegada més empobrits i amb pitjors serveis públics. Però a aquesta desesperació social s'hi ha d'afegir la humiliació que han patit els ciutadans per part de polítics, partits, entitats financeres i les més variades institucions públiques (inclosa la Monarquia). Els casos de corrupció, de robatori o de males pràctiques de tipus simbòlic, com la que va protagonitzar el rei Joan Carles en el seu moment, no han estat depurades. A Espanya gairebé ningú ha dimitit, gairebé ningú ha anat a la presó, gairebé ningú ha demanat perdó de forma creïble. I els ciutadans han respost a tot això, en aparença, de forma dòcil i estoica, només amb algunes manifestacions públiques, i la majoria callades, de desafecció davant el sistema de partits i el sistema institucional.

Polítics i institucions han arribat a pensar que d'aquesta se'n salvarien, que la tempesta s'aclariria. Però els espanyols estan molt molestos i dolguts i no posseeixen, per exemple, la via d'escapament que han trobat molts catalans a l'il·lusionar-se amb un projecte com el de la independència. Però durant les últimes setmanes aquest estoïcisme i aquesta abúlia social s'han acabat. Els ciutadans es van mobilitzant a la seva manera. El càstig als grans partits i l'èxit espectacular, des del no-res, de la formació política Podem en les eleccions europees són dos exemples d'aquesta mobilització i del rebuig de les caduques regles del joc polítiques i econòmiques del país. I en aquesta situació tan complexa abdica el Rei com a primera i única resposta al malestar ciutadà.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Però les multitudinàries i espontànies manifestacions a favor de la Tercera República són una mostra que el calculat procés de renovació de les institucions de l'Estat potser no serà tan pacífic ni acceptat per assentiment gregari per part de la societat espanyola tal com s'havia previst. I amb això em pregunto: ¿ha arribat tard Felip VI? La meva hipòtesi és que sí, que els ciutadans estan tips de tot i de tots i que la millor manera de manifestar el seu malestar serà carregant contra la institució monàrquica, que és la primera que s'ha exposat i a la qual a molts els costa trobar sentit.

El canvi monàrquic pot ser entès com una forma subtil d'intentar en realitat que no canviï res. Potser aquest moviment hauria estat més oportú fa un any o d'aquí un temps, però s'ha decidit, en canvi, fer-lo en el pitjor moment. Felip VI pot pagar els plats trencats pels partits polítics, per les entitats financeres, per la inoperància de la justícia, etcètera. No m'agradaria estar en la pell del nou Monarca, que, amb les mans lligades, haurà d'enfrontar-se a una situació molt difícil.