#ouyeah
M'ignoro a sobre
Tots som molt ignorants, el que passa és que no tots ignorem les mateixes coses. Res com una cita d'Einstein per encapçalar un text, quedar com a molt fantàstic i a sobre semblar llest. Però no. La veritat és que, a més d'ignorant, els fantàstics són els que em clavaven més clatellots al col·le i de llest en tinc el mateix que de monja benedictina. El que passa és que moltes vegades em penso que ho sóc. I aquí és on comencen tots els meus problemes. O bé, almenys una part.
M'ignoro a sobre. Com que em crec molt llest, em crec també molt inquiet. La meva insaciable astúcia necessita nodrir-se cada vuit hores, replantejar-se grans preguntes darrere de petites coses i mig aclucar els ulls i decantar el cap davant dades inútils i experiències noves cada dia. Observar els pelets d'un kiwi, pensar que ningú els deu haver comptat mai, com estrelles en l'univers, dir «interessant» i fer cara d'estar resolent una equació diferencial de segon ordre, mentre el meu jo més profund està completant la llista de la compra del Mercadona o recordant la partida que vaig deixar a mitges del Candy Crush.
M'ignoro a sobre. Com que em crec tan inquiet, també necessito sentir-me contínuament informat. Un tsunami de notícies ve a mi a raig, com una riuada de dades i opinions que es desborda cada dia a la mateixa hora per tota mena de vies i mitjans de comunicació. Si passo un parell de jornades sense informar-me, la presa de l'actualitat ha anat acumulant tanta quantitat d'últimes hores que el meu cap rebenta només de pensar el que em dec haver perdut, així que torno a obrir les rescloses i em deixo inundar fins que se m'arruguen els tous del cervell i ja no puc ni pensar.
Per si amb això no n'hi hagués prou, de vegades fins i tot llegeixo diaris. Mira si estic malament, que a vegades fins i tot pago per ells. I ja que els he pagat, els amortitzo. Cada setmana inverteixo com a mínim un dia sencer de la meva vida a llegir-me almenys un diari de cap a peus. I quan l'acabo, sempre m'adono que encara em falten els suplements. Segur que allà hi havia el que no em podia perdre. Els deixo per demà. Un demà que es transforma en setmana. I apareixen més suplements. I ara què cony faig amb els antics.
Arribo dilluns a la feina presumptament actualitzat, pensant que m'he baixat l'última versió de mi mateix i sempre hi ha l'entrevista, la pel·lícula, el llibre, el programa de televisió que em vaig perdre i m'adono que tothom en parla. Intento que algú em doni el seu punt de vista sobre alguna cosa a la qual vaig dedicar el meu cap de setmana, però res. El que jo vaig estar veient no és mai rellevant. Poso la clepsa en dic sec i em dedico a escoltar. Una setmana més que no l'he encertat. Em cago en els trending topic.
Assumeixo que en aquesta carrera sempre estaré al darrere, a sota i amb el cul a l'aire. Ignorant-me a sobre davant de tota la classe. I em miro la indústria, els grups mediàtics, els fins de comunicació. Empreses privades que ens venen el que ens volen vendre. Oligopoli de converses en mans de molt pocs. Els que decideixen el que se suposa que ens ha d'importar perquè a ells els surtin els números.
I a mesura que m'ignoro a sobre i m'ofego en mi mateix, nomeno el meu propi comitè de crisi editorial: un parell de neurones dedicades a discernir entre el que tant me fa, el que no m'interessa i el que no vull saber. Tant me fa tot el que passa massa lluny, a la merda amb la globalització. No m'interessa el que algú decideix que m'ha d'interessar fins al punt de posar-ho en portada, a prendre pel dallonses les quatre columnes. I en aquests moments no vull saber res que no tingui a veure amb la paraula solució.
Sí, ja ho sé, d'aquesta manera
potser acabaré encara més desinformat. Pot ser que fins i tot més ignorant. Però segur que no més infeliç. H
per Risto Mejide
