El PSOE i Catalunya

Diumenge passat, com si estigués prèviament planificat, teníem Susana Díaz i Felipe González. Al matí, la presidenta andalusa a La Farga de l’Hospitalet defensant la reforma federal de la Constitució per resoldre els problemes entre Catalunya i Espanya; al vespre, en el sempre necessari 'Salvados', l’expresident espanyol cara a cara amb Artur Mas, on va deixar anar la sentència definitiva: “La via hacia la autodeterminación es inexistente”. Dilluns, discretament, Alfredo Pérez Rubalcaba es reunia amb les elits econòmiques catalanes per mirar d’acostar posicions en el conflicte. Cal acceptar, cal reconèixer, una evidència inapel·lable: el PSOE, molt més que el PP, és conscient del desafiament que Catalunya està plantejant i comença a dibuixar una estratègia per fer-hi front. La reforma de la Constitució en clau federal és el contingut -encara que de moment massa imprecís si atenem al document de Granada-, però el més important són els gestos, més o menys evidents, en totes tres intervencions, adreçats a convertir en impossible els objectius de l’adversari.

Federalisme i Estatut

El cara a cara de Mas i González envia un missatge diàfan: per banda socialista és el PSOE qui ocupa la posició de contrapart al Govern de Catalunya. Rubalcaba reunit amb el G6 català rubricava l’estratègia. Hi ha vida intel•ligent a Ferraz i saben generar els marcs que poden influir en l’opinió pública. Mentrestant, Susana Díaz –que va mirar d’emular els banys de masses de González en el passat, encara que justet va arribar a convocar un miler de ciutadans- era a qui li tocava posar els sempre perillosos sentiments damunt la taula. La missió encarregada a González, l’actiu simbòlicament més important del socialisme espanyol, era enterrar la possibilitat de la secessió fins i tot amb un recurs excessiu i injustificable: l’esment tangencial als Balcans. Rubalcaba, al seu torn, escenificava que és el PSOE i no el PP qui disposa dels ponts de diàleg amb les elits catalanes. L’estratègia és bona, però em temo que antiga: aconseguir convèncer que la independència és impossible, i així fer aparèixer el federalisme com l’opció viable i possible. Sembla pensada per a la Catalunya d’abans de la sentència del Tribunal Constitucional i obvia tot el que ha passat després. L’esment primet, dit com un murmuri, de Susana Díaz als possibles errors en el procés de l’Estatut en són una bona prova. El murri d’en Maragall ha deixat plantada una bomba de neutrons que difícilment es resoldrà entre despatxos i dosis de Lakoff.

A la banda del PP només García-Margallo sembla que s’ha adonat compte de la importància del conflicte. Primer, contribuint a internacionalitzar-lo amb el famós i extens informe enviat a les ambaixades; després, fa pocs dies, en el mateix Congrés negant qualsevol possibilitat de consulta -coincidint amb el PSOE-. En comptes d’oferir alguna cosa per reconduir el malestar d’una gran majoria de catalans, que és el que intenta el PSOE, el ministre ens deia que l’única possibilitat és la declaració unilateral, fet que deixaria als catalans aïllats, fora del món, i blanc de totes les desgràcies imaginables. La por els permet, a més, iniciar un procés de recentralització. I fer-ho sense manies!

Sens dubte, són dues estratègies ben diferents però que parteixen d’un mateix supòsit: la impossibilitat de la consulta i, conseqüentment, de la independència. Sigui de males maneres o amb la retòrica sofisticada del vell poder socialista espanyol hi ha un objectiu comú: convèncer als catalans que hem triat una via equivocada.

Transició

La sensació és que l’estratègia no té en compte una dada central, rellevant: la re politització de la societat. La crisi i la sensació d’estafa cap aquells que ens deien que el creixement no era una situació conjuntural sinó l’estat natural de les coses, ha provocat un efecte social que esclatava en les mobilitzacions del 15M i que està tenint continuïtat amb l’activa presència dels moviments socials en la vida política del país: des de la PAH a Gamonal. Àmplies capes de ciutadans ja no es miren el teatre de la política institucional com quelcom aliè a la seva realitat, sinó que volen influir-hi activament. El “No ens representen” és la bufetada més contundent que ha rebut la tendra democràcia sorgida dels pactes de la Transició. El sobiranisme (que de cap manera es pot confondre amb CiU i el president Mas) també s’alimenta del mateix malestar, amb un PP que no deixa cap ocasió per excitar-lo. Sigui com sigui, l’estratègia cuinada a Ferraz és molt dubtós que pugui capgirar les tornes i fer baixar el suflé. Avui, la ciutadania té ganes de decidir sobre moltes coses i, en bona part, ha perdut la confiança en aquells als que els hi delegava aquesta capacitat. Pensar que els ciutadans avui acceptaran un acord entre les elits de banda i banda és ingenu. I, afegeixo, preocupant si és l’esquerra la que encapçala aquesta via.

BCN-Madrid

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

L’aposta per una Espanya federal, en el context contemporani, només pot triomfar -i tant de bo que passés!- si l’Estat accepta el seu caràcter plurinacional, reconeix Catalunya com a nació i accepta que la decisió final de Catalunya estarà en mans dels seus ciutadans. La via anglesa. És més, aquest camí és el que pot significar una regeneració a Espanya i superar una crisi que va més enllà de la dimensió econòmica. Dissabte passat, una piulada de Jordi Évole ho definia amb humor: “Hoy España se ha levantado con una rampa”. No crec que hi hagi volta de full, i em sap molt greu que l’esquerra espanyola no encapçali amb valentia una autèntica regeneració política i territorial. Per Barcelona també és essencial doncs el model dels anys 80 va créixer simultàniament a la transformació profunda del conjunt de la Península. La ciutat, aleshores, jugava a competir la capitalitat amb Madrid. Espanya, ja llavors, va ser poc generosa i de seguida va tornar a l’aposta unívoca a favor de Madrid. Allò que no es ressol, torna; i avui Barcelona només pot tornar a treure tot el seu potencial com a capital d’estat. La vol Espanya d’igual a igual amb Madrid?

Mentrestant, la direcció del PSC s’esvaeix. Si l’estratègia és la del PSOE, només queda el paper de portar els papers. No hi ha cap acritud, només una tristesa immensa.