Truc i tracte

Qualsevol de nosaltres sap que fer obres al bany o la cuina acaba costant més del que estàvem disposats a gastar. Si en la vida civil als particulars això ens ha passat i hem acceptat la falta de serietat en els terminis i l'escàs compliment del pressupost, no ha d'estranyar que l'obra pública hagi estat en aquest país una burla que ha generat un deute que deixarem en herència a néts i besnéts. Afegeixin a aquesta forma col·lectiva i indolent de funcionar la facilitat amb què s'han corromput els que han estat als voltants de grans construccions públiques i tindrem la foto fixa del desastre nacional.

És veritat que els imprevistos apareixen en totes les obres mundials d'enginyeria complexa. El túnel del canal de la Mànega, per exemple, va tenir un cost final quatre vegades superior a l'adjudicat. Però no podem negar que Espanya ha tingut una tirada vergonyosa pel tripijoc, el pelotazo, les comissions i la potineria. Una constructora que aspirés a emportar-se una licitació important havia d'assegurar-se que la seva oferta fos la més barata per donar coartada a qui havia d'escollir-la. Les parts ja comptaven que a la xifra inicial s'hi hauria d'afegir la que expressament es va ocultar per aparentar ser la proposta més competitiva. I el més important, el cost de greixar la insaciable cadena de corruptes.

És inevitable pensar que l'empresa Sacyr ha exportat, a més de la bona enginyeria, un model de comportament marca Espanya que a les autoritats de Panamà els ha irritat fins a estripar les cartes. Aquest any es compleix un segle de la inauguració del canal que uneix dos oceans, efemèride que els panamenys desitjaven celebrar amb una ambiciosa ampliació que permetés el pas dels gegantins vaixells moderns. Es va convocar un referèndum el 2006, Panamà va dir sí i a aquesta oferta tan llaminera van optar les constructores més importants del món.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Una pòlissa de 200 milions

Una obra d'aquesta envergadura és una estrella de moltes puntes en qualsevol solapa empresarial. Alemanys, japonesos, xinesos i nord-americans van licitar pel llaminer concurs públic, però van cometre l'error de presentar ofertes molt més cares que la del grup que liderava Sacyr. O sigui, els altres ja comptaven amb els imprevistos que ara la constructora espanyola addueix per demanar 1.600 milions més, el 50% addicional del cost que figura en el contracte. El Govern espanyol va avalar una assegurança de gairebé 200 milions que, si es trenquen les negociacions, s'haurà de treure del moneder de tots per més que Guindos digui que s'ha de minimitzar l'impacte en els comptes dels contribuents. Després del sector bancari, ¿també s'hauran de socialitzar els forats de tot l'Ibex 35? ¿Aquests senyors creuen que els contractes són com els programes electorals? Mentrestant, l'autoritat del canal de Panamà insisteix: amb truc no hi ha tracte.