Que pareixin ells

Aquesta setmana hem llegit dos informes, difosos el mateix dia, que són perfectament complementaris. El que explica un s'expressa en l'altre i viceversa. Un és de l'INE i l'altre d'Unicef. En el primer se'ns informa que Espanya es fa vella a tota velocitat. Aquest any, i en van cinc de consecutius, ha tornat a baixar la natalitat, que ja era molt escassa. Les dades demogràfiques per comunitats són demolidors: no només neixen menys nens en totes sinó que fa temps que en algunes moren més vellets que no pas criatures arriben al món. Això que es diu creixement vegetatiu negatiu, és a dir, pèrdua de població, és una realitat a Castella i Lleó, Aragó, Astúries, Extremadura, Cantàbria, Galícia i des d'aquest any també a Euskadi. O sigui, el dèficit no és només el dels comptes de l'Estat, també estem a un pas de morir més del que parim.

Qualsevol estaria en condicions de teoritzar per què les parelles han desertat de la seva natural inclinació a reproduir-se, però per si hi hagués algun dubte Unicef ens ha estalviat la feina.  Ha posat al damunt de la taula l'informe bianual de la infància a Espanya, un document esgarrifós que retrata un país de merda. Perdonin el cultisme, però no es pot dir res millor d'un Estat que condemna a la misèria 2,3 milions de nenes i nens. Gairebé la meitat de les parelles que tenen tres fills viuen en la penúria. Una quarta part dels que tenen un únic fill, també. Com va dir la mateixa directora de polítiques d'infància d'Unicef, «tenir fills s'ha convertit a Espanya en un factor de risc de pobresa». La desocupació dels adults des que va començar la crisi ha situat en l'abisme milers de famílies que vivien raonablement bé abans de l'arribada del monstre (la paraula crisi no és prou descriptiva a vegades).

Al llit sense sopar

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Espanya és un dels pocs països de la UE en què no hi ha prestació universal per fill. De fet, la política d'austeritat ha retallat precisament una part dels recursos destinats a les polítiques educatives i socials, o sigui, les que afecten els més petits. ¡Com han de parir les dones en aquestes condicions! Que pareixin ells, els que en aquest 2014 ja han recuperat tot el que van perdre durant la crisi, els que parlen de canvi de cicle, de recuperació i de la Verge del Rocío.

Per si l'escenari no fos prou sòrdid, aquest migdia és possible que després del Consell de Ministres surti Gallardón al costat de la vicepresidenta a informar-nos que els embrions són sagrats i s'han de portar al món perquè la seva religió ho mana. Al pitjor ministre de Justícia de la democràcia no el commouen els nens que se'n van al llit sense sopar, sinó els embrions que podrien quedar-se sense la seva corresponent vida miserable una vegada nascuts. Això sí que és miserable.