Al contraatac
Diners bruts
De cada 100 euros que es mouen a Espanya, 25 són opacs. O sigui, una quarta part del bilió d'euros anual del nostre PIB no passa per la taquilla de Montoro, cosa que podríem celebrar si no fos perquè aquesta realitat posa la soga al coll als que sí que passem per finestreta. Com va dir una tarda inoblidable el ministre d'Hisenda des de la tribuna del Congrés, s'han d'apujar els impostos als que paguen per compensar els que no ho fan. Fantàstic. Això és com ficar a la presó un innocent perquè no s'ha trobat el culpable del delicte. El cas és que el mateix senyor que a l'oposició deia que «s'ha d'abaixar impostos per apujar la recaptació i no al revés» va fer l'increment impositiu més gran de la democràcia quan es va convertir en titular del ministeri. La resposta a aquesta pressió ha estat l'escaqueig fiscal.
L'estudi de la Universitat Rovira i Virgili i Gestha (tècnics d'Hisenda) al qual ahir EL PERIÓDICO va dedicar la portada explica l'increment del frau i de l'economia submergida com un dany col·lateral de la bombolla immobiliària i l'augment exponencial de l'atur. S'han perdut milions de llocs de treball, però alguns centenars de milers han passat -o els han fet passar- al costat fosc de l'economia. Són falsos desocupats. És veritat que l'espanyol mitjà és un tipus amansit que crida al bar i abaixa el cap al carrer, però fins i tot amb aquestes credencials històriques seria inevitable la revolta social si de debò hi hagués sis milions d'aturats.
Juntament amb la desocupació i la bombolla del totxo hi ha un altre aspecte que no passa inadvertit als autors de l'estudi: el que ells anomenen «greu problema de moralitat amb el pagament d'impostos». Quan els ciutadans s'empassen cada dia un gripau per esmorzar, que no és tant la corrupció com la impunitat amb què es resol, és difícil demanar-los una consciència fiscal que no tenen les elits . ¿Amb quina autoritat moral es recrimina un ciutadà que ha defraudat mil o dos mil euros quan els que se n'han emportat milions dels públics segueixen amb les seves caceries? Bernard Madoff, que era un dels déus financers de Manhattan, morirà a la presó. Un dels seus fills es va suïcidar i la seva dona ni tan sols té un sostre propi. Vet aquí la capacitat dissuasòria dels estats: ser implacables amb el robatori, l'engany i la corrupció.
Voluntat política
Com ha dit Hervé Falciani, l'enginyer informàtic que va extreure del banc suís HSBC els comptes de milers d'evasors fiscals, «la vigilància del frau fiscal no depèn de la informàtica sinó de la voluntat política». I es pregunta com és possible que els governs tinguin la manera de controlar, per exemple, les descàrregues il·legals per internet fins a arribar a la porta de l'infractor i en canvi es declarin incompetents per localitzar el frau i l'evasió fiscal.
El que passa és que entre bous no hi ha cornades.
