¿I la dignitat?

Les dones d'Occident hem recorregut des de les últimes dècades del segle passat el camí d'una revolució silenciosa i eficaç que ha conduït a lleis igualitàries i a una situació social i laboral que les nostres àvies ni van somiar. Estem a la meitat de la travessia i és necessari parar i examinar-nos, no tant en els aspectes públics com en l'esfera privada, i fer autocrítica. Senyores, siguem valentes i sinceres: algunes no estan a l'altura de la seva responsabilitat generacional i encara menys al nivell exigible a persones de la seva capacitat, formació i poder simbòlic. Vegem-ho.

Valérie Trierweiler, 48 anys, llicenciada en Història, Ciències Polítiques, màster a la Sorbona i periodista d'èxit a la televisió francesa. Aparellada amb el president de la República des de fa 13 anys, es llepa les ferides a la residència oficial de Versalles després d'una setmana d'ingrés hospitalari. La cornuda més famosa d'Europa espera, disposada a perdonar, que el cap de l'Estat desfulli la margarida i esculli amb qui seguir anant-se'n al llit. Almenys oficialment, perquè monsieur le président és el campió de la doble vida des que va entrar a la Viquipèdia. ¿Per què suporta una professional competent, de caràcter, atractiva i amb capacitat per guanyar-se la vida una humiliació planetària d'aquesta magnitud? ¿És més còmoda la vida a l'Elisi, amb secretaris i assistents, que la dignitat personal en un apartament de París? Llavors, ¿per què porta aquell símbol feminista de penjoll al coll amb el qual l'hem vist en diverses fotografies? La senyora Chirac o madame Mitterrand (o la Reina d'Espanya) van pertànyer a un món en què la història els va reservar el paper de comparsa, resignació i dissimulació. Per bressol o per llit, les generacions anteriors no podien escollir. «No seré un florero», va dir Valérie després de les eleccions presidencials. Aquest hauria estat el mal menor. La seva dignitat és la que avui llangueix al florero.

Sinclair i Strauss-Kahn

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

Seguim: Anne Sinclair, néta del marxant de Picasso, milionària, intel·ligent, guapa, amb formació exquisida, nòvia de França durant anys, advocada, posseïdora de tots els premis de comunicació, la periodista amb més prestigi i solvència de la televisió francesa. Va suportar durant anys seguir casada amb un depredador sexual com Dominique Strauss-Kahn, que com que no estava content amb les orgies pagades va haver de llançar-se sobre una pobra assistenta d'hotel. Anne va abandonar la seva brillant carrera per un sàtir, i quan el món sencer ja coneixia els estralls de la seva bragueta, Sinclair va seguir al seu costat, perdent-se el respecte a si mateixa i a diverses generacions de dones lluitadores, entre les quals erròniament la incloem. Podríem seguir amb Hillary Clinton i les restes orgàniques del seu marit escampades en un vestit blau.

M'importa un rave la vida privada de les persones públiques, però és insuportable aquesta falta d'amor propi. Quin exemple, senyores.