La clau

L'assassinat d'Ernest Lluch

1
Es llegeix en minuts

Al primer ministre socialista de Sanitat, Ernest Lluch, els funcionaris li van posar el sobrenom de «l'abominable home de les 8». La seva empremta de persona treballadora i matinera li va permetre en molt poc temps deixar empremta en el sistema espanyol de salut al consagrar el dret universal a l'assistència sanitària i desvincular-la de la cotització a la Seguretat Social. Va ser un d'aquells moments en què els ciutadans amb DNI espanyol van notar fefaentment que la democràcia que van pactar amb els tardofranquistes els permetia efectivament ingressar en la primera divisió europea.

La mesura tenia molt més transcendència que la proclamació retòrica d'un dret. Centenars de milers d'espanyols -i sobretot d'espanyoles- que mai havien tingut dret al treball s'emancipaven dels cònjuges pel que fa a l'accés a la sanitat pública, i el mateix passava amb els fills, que ja no depenien dels pares en aquest aspecte i podien volar del domicili patern més fàcilment. La sanitat va passar a pagar-se amb l'acabat d'estrenar en aquells anys impost  sobre la renda, un cas de modernitat.

Notícies relacionades

Retorn al blanc i negre

En aquesta regressió que el PP va iniciar des del seu retorn al poder de la majoria absoluta, fa un parell d'anys ja es va començar a vincular una altra vegada la sanitat amb la cotització. Es va dir llavors que era per evitar que els immigrants fomentessin el turisme sanitari dels seus familiars i per expulsar de la sanitat pública aquells que eren tan rics per no pagar impostos. Els metges van alertar del risc sanitari de deixar fora de cobertura immigrants sense papers, víctimes col·laterals dels abusos d'alguns. Però ara el ministeri torna a l'atac i pretén -d'amagat i en la lletra menuda del BOE- deixar sense cobertura els emigrants -és a dir, ciutadans espanyols- que passin més de tres mesos fora del país, exceptuant-ne els aturats i els estudiants reglats. Un exercici d'autèntic cinisme en un país incapaç d'oferir ocupació a un de cada quatre dels seus habitants abocant-los a buscar-se la vida per aquests mons de Déu. Tractar com a privilegis el que són drets és impropi de les democràcies.