08 d’ag 2020

Anar al contingut

Les sis Q de la pobresa energètica

Laia Ortiz

Imagineu arribar un dia d'aquests d'hivern a casa amb els teus fills i haver d'escollir entre posar la calefacció o donar-los de sopar. No és ficció. Més del 18% de les llars no disposen d'una temperatura suficientment càlida en termes de salut i confort. I prop d'1,4 milions d'habitatges han patit un tall de llum per impagament durant l'any 2012, més del doble que abans de la crisi.

Dimarts, el Congrés dels Diputats va discutir, a proposta d'ICV-EUiA, una proposta per donar resposta a aquest drama creixent en el nostre país: la pobresa energètica. Un fenomen provocat fonamentalment per tresmotius. En primer lloc, la crisi econòmica i la reducció de les rendes familiars per l'increment de l'atur, la baixada de salaris i la precarietat és la raó fonamental. En segon lloc, l'augment continu dels preus dels serveis bàsics com l'electricitat, el gas o l'aigua, que acaparen cada cop més proporció del pressupost familiar. I en darrer lloc, la ineficiència energètica dels edificis que està estretament relacionada amb la degradació del parc d'habitatge al nostre país i la manca de polítiques decidides per invertir en rehabilitació i millora.

La pobresa energètica té un impacte profund en la vida de les persones, la manca de calefacció o de calor afecta a la higiene, a la salut tant física com mental i genera aïllament i exclusió. L'Informe de Sostenibilidad en España del 2012 estima que al nostre país la pobresa energètica provoca entre 2.300 i 9.300 morts prematures a l'hivern. Per tant, estem parlant d'un problema d'unes dimensions alarmants no només en termes de drets econòmics i dignitat de les persones, sinó un problema de salut pública i exclusió social creixent.

I aquest drama social no només no s'atura sinó que empitjora ràpidament. Aquesta setmana hem conegut que la llum augmentarà de nou al gener mentre vivim en un país on els consumidors paguen l'electricitat més cara d'Europa després de Malta i Xipre. Les dades de l'Eurostat demostren que en la última dècada el cost de l'electricitat s'ha incrementat en un 104%, precisament des de que el Sr. Rato va inventar-se el famós dèficit tarifari i també quan comencem a notar les conseqüències de la mal anomenada “liberalització” del sector de la llei del 1997. És en aquesta norma on el govern del PP de Jose Maria Aznar, amb l'excusa d'abaratir el cost i millorar l'eficiència, limiten la intervenció estatal.

La Llei del 1997 diu: “[…] a diferencia de regulaciones anteriores, la presente Ley se asienta en el convencimiento de que garantizar el suministro eléctrico, su calidad y su coste no requiere de más intervención estatal que la que la propia regulación específica supone. No se considera necesario que el Estado se reserve para sí el ejercicio de ninguna de las actividades que integran el suministro eléctrico. Así, se abandona la noción de servicio público, tradicional en nuestro ordenamiento pese a su progresiva pérdida de trascendencia en la práctica, sustituyéndola por la expresa garantía del suministro a todos los consumidores demandantes del servicio dentro del territorio nacional […]”

Les dades demostren que no ha estat així. Com tampoc serveix la reforma elèctrica que es va aprovar en el darrer ple del Congrés per part del PP, amb el vot de CiU. El que si és cert és que l'actual regulació d'un mercat que no funciona és un negoci rodó per a les elèctriques espanyoles. Si mirem les dades dels beneficis veiem que aquestes grans companyies de l'oligopoli doblen la mitjana de les seves homòlogues europees. El 2010, el benefici de les elèctriques espanyoles va ser del 10,11% mentre que la mitjana de les europees fou del 5,13%. L'any 2011 les españoles van tenir un benefici del 7,44% i les europees del 2,98%. Una diferencia que es repeteix cada any.


Així veiem que creix la factura, creix el nostre deute amb les elèctriques (sembla que eldèficit tarifari acumulat serà aquest any de 29.000 milions d'euros) i els seus beneficis també van augmentant.I és que tenim una regulació de les empreses elèctriques que garanteix que elles sempre guanyen i que l'Estat o els consumidors sempre perdem.


El que ha passat aquestesdarreres setmanes ho il·lustra. La subhasta anul·lada per la CNMC ha estat notícia per una pujada escandalosa però evidencia el mal funcionament del mercat elèctric i també que la reforma elèctrica que acaba d'aprovar el Govern empitjora les coses. Des d'ICV-EUiA hem vingut denunciant que el problema no són les renovables sinó un caos regulatori i un sector controlat per cinc empreses que exerceixen una posició de domini, no només en el mercat, sinó també en les voluntats dels Governs de l'Estat durant els últims 15 anys.

L'energia és un bé comú essencial i com a tal hem de garantir el seu accés i gestionar-lo d'acord a les obligacions de servei públic. Per això cal una reforma en profunditat del sistema de subhastes i una retribució de l'energia en funció dels costos reals, amb transparència i competència efectiva. Però també cal un mínim de sensibilitat per entendre que la pobresa energètica no pot esperar a solucions estructurals.

Per això és encara més indigne i vergonyós que un Govern que amb les seves mesures restringeix encareix el preu de la llum és negui, alhora, a debatre sobre mesures concretes per protegir els consumidors vulnerables, coml'establiment d'un sistema públic de preu social per a totes les llars amb poder adquisitiu reduït a càrrec de les companyies, la implantació d'una treva hivernal, l'aplicació de l'IVA superreduït.

No proposàvem ni mesures complicades, ni una gran despesa econòmica. Era només qüestió de voluntat política. Altres països ja ho han fet. Aquí, com en altres tantes coses, anem enrere.