Això és Bodiwood

Segur que estic equivocat i que no sé veure les oportunitats de negoci que ens brinden els mercats exteriors emergents. Però no puc evitar cabrejar-me quan veig que els diners ho compren tot. Que ens importa molt poc d'on vinguin. Que mentre tu deixis anar la pasta, jo no preguntaré com l'has aconseguit. Ja sé que es deuen preguntar què em passa, que si estava als llimbs. Que «la vida es así, no la he inventado yo...», com deia Sandro Giacobbe. Per aquí va.

Al món deuen ser conscients del nostre moment de debilitat i saben que estem disposats a vendre'ns per un grapat de dòlars, euros o rupies. L'espectacle de grotesca ostentació del qual hem estat espectadors privilegiats aquest cap de setmana a Barcelona ens col·loca al lloc que potser ens mereixem. Si ja coneixíem l'existència de Hollywood, de la seva versió índia Bollywood, de l'Hospiwood que van crear els meus amics Corbacho i Cruz, aquest cap de setmana hem convertit Barcelona en Bodiwood, la meca dels casaments.

Sincerament, no tenia la més mínima idea de qui era aquell senyor anomenat Mittal. Fins que fa unes quantes setmanes vaig tenir l'ocasió de conèixer Eduard Martin, sindicalista i treballador de Mittal a la seva planta de Florence, al nord-oest de França. Martin, de pares espanyols, va ser el líder d'una lluita obrera per evitar el desballestament d'aquesta històrica planta productora d'acer. I no és que la planta fos una ruïna, però en un altre lloc del món Mittal podia produir guanyant molts més diners que a França, on els seus capritxosos treballadors no volien perdre alguns dels drets adquirits. Mittal també ha protagonitzat escàndols de tripijocs amb líders polítics i presidents de Govern. Però tampoc cal que posem en relleu ara els draps bruts de l'oncle de la núvia.

No es casen amb ningú

He llegit que l'alcalde de Barcelona, el senyor Trias, va expressar la seva satisfacció pel fet que gent amb capacitat d'influència al món hagi escollit Barcelona per homenatjar els seus convidats. Digui que sí, senyor Trias. Vostè, que el dia anterior al casament escrivia a Twitter que gràcies a la lluita de Mandela «hem de viure en un món millor». I que l'endemà va anar de convidat al casori.

Notícies relacionades

Formar en digitalització

Batudes, ràbia i resistència

També hi va assistir el president Artur Mas. Suposo que potser era per saludar algun dels amics que va fer en el seu recent viatge a l'Índia. O per mantenir unes excel·lents relacions amb «aquesta gent amb capacitat d'influència al món». I a veure si amb una mica de sort el senyor Mittal no només es fixa en Barcelona com a saló de casaments, sinó per muntar alguna de les seves empreses i de passada dóna feina, per precària que sigui, a aquesta mà d'obra parada, qualificada i cada vegada més barata que tenim aquí.

Però jo, estimats senyors Trias i Mas, no em faria gaires il·lusions: per molt que els invitin a bodes, aquests individus no es casen amb ningú.