Conservadors, moderats i progressistes

La realitat és més paradoxal del que el debat polític acostuma a reconèixer. I aquest fet s'accentua més en èpoques d'excepcionalitat política com la que avui viu Catalunya. El moviment sobiranista català ha pres la forma d'una revolta democràtica que aspira a canviar de forma radical la relació entre Catalunya i Espanya. Però no només això. També busca una nova manera d'entendre la política, l'economia o la cultura sobre paràmetres més democràtics. Aquestes dues cares complementàries són les que donen al sobiranisme la dimensió de projecte capaç de generar il·lusió col·lectiva. Avui és un fet únic a Europa. En els darrers anys, a Catalu-nya s'ha produït un desplaçament social i territorial del poder. Social, perquè es tracta d'un moviment que marca l'agenda política catalana al marge o en contra de les elits. I territorial, perquè ha trencat el centralisme polític barceloní. L'impuls social del moviment és nítidament popular. L'actor principal és la nova menestralia: de l'emprenedor autònom al petit o mitjà empresari i del treballador industrial al treballador públic de sanitat o educació. Davant d'aquest repte, una part de les elits econòmiques catalanes s'ha posat a la defensiva. De forma més mesurada i intel·ligent que les elits polítiques, econòmiques i mediàtiques  madrilenyes, però a la defensiva. Es tracta d'una reacció conservadora en el sentit més genuí del concepte. Expressa la incomoditat que sempre genera en les elits el protagonisme polític de les masses. I han començat a proliferar les crides retòriques a la moderació i el diàleg. Com si el moviment sobiranista no fos moderat i cívic en les formes. O com si no fos la resposta a la manca de diàleg per part de l'Estat. Res d'això és massa sorprenent. El que ja costa d'entendre és que partits que es diuen progressistes es trobin més còmodes fent el joc a les elits que participant activament en la revolta democràtica.