Petit observatori
Una agenda nova, un acte de fe
M'he comprat una agenda per a l'any vinent, el 2014. Ja ho sé, encara falten dos mesos perquè comenci el nou any. Però una agenda és un dipòsit de previsions. De projectes i obligacions. Un dia del mes de gener hauré d'anar a un lloc. Un altra dia em tocarà una revisió mèdica. Tot allò que, en principi, hauria d'anar anotant en paperets. L'agenda és molt pràctica, i fa cinquanta anys li vaig dedicar una cançó, amb una mica d'humor.
Però a la meva edat comprar una agenda és un acte de fe. L'he fullejat, a la papereria, i he vist, passant les pàgines, el 7 de març, dia del meu aniversari, el 22 de juny, el 14 de novembre... Dotzenes de dies suposadament m'esperen, però que no em garanteixen que jo arribi a saludar-los. Un vers de Racine diu això: «Qui confia en el futur és un foll».
Potser sí, però no es tracta de confiar ni de desconfiar. Senzillament, es tracta d'anar vivint els dies que es presentin, una cortesia del temps. La compra d'una agenda nova és, evidentment, un acte transcendental. És, simplement, un gest de respecte. Perquè només pretenc que si m'he compromès per fer alguna cosa el dia 5 de febrer, per exemple, no em passi per alt allò que està previst.
Notícies relacionadesPetits actes de la vida, perquè el dia de la meva desaparició no el puc anotar previsorament a l'agenda. Al contrari, apuntar a l'agenda un compromís futur és, només, una rutina que es repeteix des de fa molts anys. I em sembla bé. De fet, l'agenda és un instrument que ens empeny sense adonar-nos-en a tenir confiança en el pròxim futur. En la continuïtat quotidiana.
Anotar el dia d'un aniversari, el dia d'anar a parlar en una biblioteca, el dia de renovar un contracte... L'agenda al servei d'un dijous o d'un dissabte concrets. I no, en cap pàgina hi haurà un avís impertinent sobre el pas del temps.
