'Desprecia cuanto ignora'

Un amiguet, laboralment compromès amb els imminents fastos del Tricentenari, es preguntava en veu alta sobre quin rècord Guinness batrem l'any que ve després d'acabar de treure 1.600.000 persones (o vés a saber quantes) de tota edat, sexe i condició no al carrer, sinó a les autopistes, carreteres, dreceres, senderes i peatges. I és que Catalunya -o, per ser més exactes, una part- s'ha posat el llistó molt alt en vígílies del Gran Any. ¿Què es pot organitzar, doncs, per fer-la encara més grossa i desbordar el non plus ultra? ¿Una tremenda sardana en forma d'ou, amb els punts cardinals a Puigcerdà, Sitges, Tremp i Palafrugell? ¿Encatifar geomètricament el país amb llesques de pa amb tomàquet i platets de crema catalana perquè els satèl·lits puguin retransmetre urbi et orbi una descomunal estelada? ¿O bé, ja que els castells són Patrimoni de la Humanitat, aixecar el 1714 de l'11 del 9 amb folre i manilles fins que l'enxaneta acariciï la independència amb les puntes dels dits? Realment, després de la Via Catalana la cosa està difícil.

Proposo per a la pròxima Diada una acció diametralment oposada a la de concentrar tots els nostres efectius en camp propi: sortir de les nostres fronteres, i ja que Europa no ens vol i Letònia queda lluny, prendre'ns un parell de dies d'assumptes personals, enllaçar-los amb el pont i anar-nos-en a predicar la bona nova de l'Estat propi -o el federalisme, o el Federalísimo Franco- a Terra Estranya, a Espanya (vegeu Estat espanyol). Si aquí sobrevivim 7.546.314 ànimes del total dels 46.704.314 espanyolets declarats, restant i dividint resulta que ens tocaria convèncer vis à vis de les nostres bondats nacionals uns cinc no catalans per càpita. Diuen que el contacte facilita les coses, i no seria impensable que compartir cafè, taula o llit amb l'adversari/a pogués obrar miracles.

Notícies relacionades

Ara és temps de la infància

No pactaràs

De la mateixa manera que a la Via l'Assemblea Nacional Catalana va organitzar i va distribuir modèlicament els trams a cobrir, també en aquesta ocasió algú hauria d'ocupar-se de decidir qui s'envia a Badajoz, Múrcia, Ourense o Valladolid. En cas d'exonerar el País Basc (vegeu Euskadi) de la nostra missió evangelitzadora (per ja concertats), tocaríem a menys per català, però ens perdríem un bon marmitako. Pensin-ho detingudament: la meva proposta no és cap tonteria, ja que, com és sabut, els nacionalismes -els uns i els altres- es curen viatjant, i de passada contribuiríem al molt recent afany d'Esperanza Aguirre Gil de Biedma de catalanitzar Espanya.

Ho va deixar escrit Antonio Machado Ruiz, andalús que reposa en terra francocatalana: «Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora». I aquí, mutatis mutandis, tres quarts del mateix.