Petit observatori
És hora de tornar a la cleda
El lector atent d'aquest diari se n'haurà adonat: avui he tornat a la cleda. La cleda és aquell espai delimitat normalment per fustes on el pastor tanca el bestiar. He tornat, doncs, a la cleda de l'article després d'unes setmanes de pasturar amb llibertat.
El que acabo d'escriure potser és bonic, però és fals. Perquè en la cleda urbana on he viscut tants anys sempre m'he sentit lliure per escriure. Lliure i estimulat. Descansar és raonable, em diuen. La veritat és que no en sé gaire, de descansar, i potser em diran que n'hauria d'aprendre. Però em temo que no sóc un bon alumne.
He sortit al balcó de l'Almadrava per mirar l'esplèndid golf de Roses, un golf que semblaria infinit si, quan es fa fosc, no s'enceguessin tot de llums petits i llunyans que em diuen que allà hi ha terra. Magnífic. Però no sóc capaç de viure gaire estona aquesta gran acumulació de silenci. Balcó endins, m'espera la màquina d'escriure.
L'Olivetti té la virtut de trencar el silenci. No té el ritme de les onades, tan regular, tan hipnòtic. El lector potser ho entendrà: jo tinc el vici d'escriure, i l'abstinència, si s'allarga, pot arribar a ser dura.
Afortunadament, hauré tingut altres coses per fer, com per exemple, un llibre que sortirà aquesta tardor. Aquest «afortunadament» és un adverbi exacte. Hauré passat estones fumant la pipa tot observant el cel, conversant agradablement amb algú que també fa vacances, llegint amb calma les pàgines d'aquest diari, passejant per un camí amb arbres, mirant l'espectacular posta de sol.
Notícies relacionadesPerò la renúncia a exercir el meu ofici no ha existit. Hi ha qui es banya a la platja. Jo, en canvi, he nedat entre papers, en una navegació que, com sempre, no enfila cap proa sinó que em deixa flotar en el balanceig de les paraules.
Les que arriben a vostès.
