Anomalies retributives

Òbviament alguna cosa grinyola. És de sobres conegut que el sistema bancari espanyol passa moments d'extrema dificultat. Ho noten els con­tribuents que comproven com una part substancial de la sang, suor i llàgrimes que entreguen en forma d'impostos s'esfumen en oxigen per a la supervivència de determinades entitats. Legions de ciutadans ex­pliciten a crits la seva indignació al comprovar que els seus estalvis s'han convertit en cendres després d'haver-los invertit en preferents i altres títols d'esotèrica denomi­nació. Més discrets però no menys compungits, els accionistes dels grans bancs estrella comproven com la cotització dels títols ha caigut en picat.

UN INFORME de la respectable Autoritat Bancària Europea revela que el 2011, quan la fragilitat de la nostra banca era de domini públic, 125 executius d'entitats espanyoles cobraven més d'un milió d'euros anuals. La seva remuneració mitjana era de 2,43 milions, import que - ¡oh sorpresa!- resulta ser el més alt d'Europa. Per aquestes dates els executius de les entitats recollides pel cotxe escombra del FROB tenien un límit de 0,3 milions d'euros en la seva retribució anual. Sense aquest fre la diferència hauria estat més gran.

Les xifres dels nostres països veïns són més modestes. El Regne Unit i Alemanya tenen més banquers amb emoluments anuals milionaris que Espanya, però en mitjana no són «tan» milionaris com els nostres. En canvi Itàlia, i no en parlem d'Holanda, no semblen requerir al capdavant de les seves entitats financeres ni tants executius ni amb les seves carteres tan plenes. Alguna explicació a aquest paradoxal fenomen haurien de buscar els savis economistes del servei d'estudis del Banc d'Espanya. Mentre els nostres joves enginyers, metges i científics han de fer les maletes i buscar-se la vida en llocs remots per no veure's condemnats per vida al mileurisme que com a molt els ofereix la seva terra natal, els que opten per la corbata d'Armani i l'americana a ratlles, l'uniforme de l'elit de la professió bancària, veuen que no els compensa buscar-se la vida més enllà dels Pirineus.

Una possible explicació d'aquesta aparent paradoxa seria que igual que és als països on la salut de la població és molt deficient on es necessita abundància de metges, als quals s'haurà de remunerar generosament perquè dediquin amb afany els seus coneixements a millorar el nivell sanitari, per la mateixa regla de tres només es necessitaran especialistes bancaris ben formats i més ben retribuïts quan el seu sistema creditici conegui greus insuficiències que posen en perill el bon funcionament de l'economia real. Però aquesta explicació té escassa base empírica ja que les dades mundials de l'assistència sanitària i les retribucions dels seus professionals la desmenteixen amb rotunditat. No és precisament als països africans castigats per mals endèmics on hi ha els metges de més prestigi i d'ingressos més suculents.

Segons el concepte de racionalitat que subjau als models de l'economia teòrica, la retribució oferta als seus empleats, fins i tot en els esglaons més elevats, hauria d'estar molt pròxima al seu cost d'oportunitat o al que, en termes més tècnics, anomenem utilitat de reserva. ¿Per què pagar més a un candidat del que és estrictament necessari perquè accepti? El cert és que són molts els exemples que aquest supòsit no es compleix sobretot pel que fa als alts càrrecs.

RECENTMENT alguns executius de bancs firmaven uns contractes amb sous astronòmics que després l'autoritat competent retallava a la quarta part perquè es tractava d'entitats receptores de fortes ajudes públiques, sense que l'afectat renunciés al contracte i se n'anés a prestar els seus serveis a una entitat que li reconegués el que ell jutja el seu autèntic valor. Repassin la història de Bankia i veuran com qui havia d'ocupar amb un sou més que trimilionari la poltrona presidencial ha trobat lloc en una companyia de servei públic però amb una tarifa que, encara que no és d'estar per casa, és una fracció i no considerable de la que hauria cobrat en aquella feina. Gran part de la inflació dels sous dels executius té el seu origen en el procediment que utilitzen les agències de cercatalents per determinar el marge dins del qual s'ha de moure la remuneració de l'elegit. Si es pren com a barem el que perceben els tres més ben pagats en el sector, és evident que la mitjana pujarà.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

No és estrany que els suïssos hagin decidit, en referèndum, limitar les retribucions dels alts executius, retallant d'aquesta manera el marge de maniobra de les agències a les quals els anglesos apliquen el sanguinari nom de «caçadors de caps», com si es tractés d'indis sioux.

Economista.