Idees
El boc expiatori
Ja es pot veure a internet l'entrevista que el venerableCharlie Rose, una institució de la televisió pública nord-americana, li va fer fa dies aJohn Galliano, el modista gibraltareny caigut en desgràcia arran d'uns comentaris antisemites pronunciats en un més que evident estat d'embriaguesa. Una vegada vista, s'arriba a la conclusió queGalliano o és el millor actor del món o un pobre xaval que les ha passat de tots colors en un món hostil. Jo m'inclino per la segona opció perquè sempre vaig tenir la impressió que la indústria de la moda el va utilitzar com a boc expiatori per poder seguir explotant discretament als seus bruts tallers del tercer món la classe obrera local. Ningú va sortir en defensa seva; tot al contrari,Gallianova ser entregat a la societat per no danyar els comptes de resultats.
Ara l'home intenta remuntar i demana una segona oportunitat. Se la mereix.Galliano no és només un dissenyador delirant carregat de talent, sinó també un tipus amb sentit de l'humor -fàcilment emparentable en aquest aspecte ambGaultiero el difuntMoschino- en un entorn en què imperen les cacatues pomposes com Valentino, l'home de color taronja, oKarl Lagerfeld, l'estricte dominant amb colls de camisa a l'estil Mortadel·lo. Potser cap dona reunirà el valor necessari per lluir els seus modelets, però les seves desfilades eren un espectacle colossal, el seu aspecte de mamarratxo apallassat resultava molt divertit i la seva frivolitat intel·ligent proclamava als quatre vents la inútil bellesa del seu ofici.
Amb la cara rentada, la roba discreta i l'expressió compungida -típica de qui ha tocat fons- amb què apareix en el programa deCharlie Rose, John Galliano resulta un personatge commovedor que ni tan sols recorda el que va dir. ¿Com pot ser nazi un tio baixet i d'aspecte agitanat a qui els nazis haurien enviat a Auschwitz? L'home que veiem a la pantalla només és un ésser atònit i perdut que va intentar aguantar la vida submergit en alcohol i que una mica més i s'ofega.
