'Aznarman', l'expresident de ferro

Aznar era com Mariano Rajoy: un home de partit. En això consisteix el seu secret. Però en el seu moment més triomfal va decidir que era un superheroi atrapat al cos d'un president no gaire alt però durament castigat algym. Segueixin les fotografies i veuran com es construeix un superhome i un supermalvat. Aznar va deixar de ser un líder orgànic i Rajoy va arribar a president.

José María Aznar López va fer molta mili i va posar ordre al PP. Va escalfar banc al Congrés durant els anys 80 fins que es va col·locar a la dreta del patró, Manuel Fraga, li va passar els papers i li va marcar on havia de llegir. Pel camí es va rodar com a candidat i va ocupar plaça com a president de Castella i Lleó. Allà va assajar amb èxit aquella que, amb el temps, serà la seva màxima aportació a la història de la democràcia espanyola: convertir la destrucció personal de l'adversari en una estratègia política.

La seva reacció després del criminal atemptat d'ETA, trucant a la seva dona i al partit per anul·lar les seves cites de primera hora, demostra aquest caràcter orgànic. La nit de la seva victòria sobre aquell Felipe González que l'anomenava«tioamb bigoti», al balcó de Génova van comparèixer tots els homes que el van ajudar a organitzar la dreta en un partit guanyador.

El president Aznar havia passat moltes coses i havia suportat massa indiferència. Però havia après a utilitzar el menyspreu com una arma. A Pujol i a tots els que aspiraven a succeir-lo creient-se millors i més capaços que ell els va aplicar la seva mateixa medicina. L'elecció de l'orgànic Rajoy va ser la seva obra mestra com a home de partit.

El dia que va recolzar els peus a la tauleta del ranxo de George Bush va començar a percebre que tot això havia quedat enrere. Ara era un dels tres venjadors que salvarien el món. Aquell puro es cremava amb el fum de la victòria compartida amb George Bush i Tony Blair. Des d'aleshores, Aznar ha dedicat la seva vida a construir aquell personatge heroic. No deixarà que ningú l'hi arruïni al final. Segurament li agradaria protagonitzar un còmic com Tony Stark, l'agut Home de Ferro:playboy,milionari i filantrop de dia, superheroi implacable i justicier de nit. Però malgrat certs progressos, encara els separen algunes diferències. En lloc de posseir una multinacional, Stark Industries, Aznar treballa a comissió per a alguna de les empreses públiques que va privatitzar per a la glòria i el benefici dels seus. En lloc de la ironia desenfadada i intel·ligent de Tony Stark, l'expresident exemplifica la diferència entre estil i xuleria.

Aznar es veu a si mateix lluitant envoltat de supermalvats. Els superherois no donen explicacions. Ni davant la ciutadania, ni molt menys davant de buròcrates avorrits com Rajoy. La llei no és per a ells, i les recomanacions del Govern sobre l'alcohol tampoc. Els 32.000 euros gastats en llums per alhappeningd'El Escorial estan justificats perquè als casaments els amics fan regals i la lluminària s'havia de veure des del Meteosat perquè era un avís a potencials invasors del planeta: no al cau de l'Aznarmanque vigila l'estepa castellana brandant el casc. Que la trama Gürtel creixés i s'enriquís el PP quan no es movia l'aire sense la seva aprovació és una cosa que ni l'incumbeix ni l'afecta. Que la seu del carrer Génova semblés Las Vegas per la quantitat d'efectiu que circulava en sobres tampoc cau en el seu negociat. L'única cosa que l'uneix a Correa és la passió per lluir uns cabells impecables.

Notícies relacionades

De Costa a Lleó XIV, més Europa

Kallifatides, Europa, ‘Paradiso’

En la teràpia de grup que li va brindar Antena 3 se'ns va pretendre televisar la reaparició d'un ara triomfant home de negocis que viu feliçup in the airperò que torna disposat a enfundar-se un altre cop l'armadura de president de ferro. S'han d'abaixar els impostos, s'ha de tornar l'esperança als cors i cal posar els nacionalistes al seu lloc. Això ho arregla ell a cop de lideratge, com va solucionar el cas de Cajamadrid a cop de Blesa. El missatge a Rajoy ressona ben clar. Aznar no està sota el seu comandament. Ja no és un home de partit. La sort del PP és una cosa; el destí d'Aznar, una altra. Si Rajoy se'n vol desfer, l'expresident de ferro desfarà el partit.

Havia de ser la seva nit gloriosa. Però el que realment va preocupar a les xarxes socials va ser per què havia deixat que el seu bigoti es passés d'aquesta manera a la clandestinitat. L'endemà al matí, al PP van deixar clar que si Aznar ja no és un home de partit, el partit ja no és d'Aznar. El president del Congrés i exministre seu, Jesús Posada, ho va despatxar amb un dolorós«les coses se'n van per no tornar». La vicepresidenta Sáenz de Santamaría li va agrair els seus suggeriments i fins i tot Cristóbal Montoro li va dir que les enyorances melancòliques són per a l'estiu. Rajoy gairebé ni li va contestar. Està ocupat governant, a la Moncloa i al partit.