Una motivació del tot imperceptible

Cap al minut 20 de la segona part, el Sevilla va llançar dos o tres atacs continuats contra la porteria de l'Espanyol, i només la falta final d'encert i alguna actuació remarcable deKiko Casillavan impedir que els periquitos encaixessin el quart. És a dir, amb 3-0 i a falta de menys de mitja hora de partit, els sevillistes continuaven corrent i lluitant per cada pilota, i l'Espanyol deambulava gairebé tan somnàmbul com en els primers 45 minuts. Qualsevol podia interpretar que a la gespa hi havia un equip que ja considerava complert el seu objectiu, i havia abaixat els braços. I és curiós, perquè fa només un parell de setmanes, en plena bogeria per haver aconseguit els 43 punts que, en teoria, donen la salvació, els jugadors van voler transmetre als aficionats la il·lusió per seguir batent rècords i passar de l'última plaça a una de les set que donen opció a jugar en competicions europees.

És aquest contrast brutal entre les sensacions i paraules estimulants de dues jornades enrere i l'aparent deixadesa que es va succeir gairebé de manera immediata el que va motivar l'allau de missatges indignats, decebuts, o fins i tot suspicaços que van inundar Twitter ahir a la tarda, acompanyats inevitablement delhashtag#rcde. Avui no val la reflexió que s'ha fet un esforç sobrehumà durant diversos mesos per renéixer de les cendres; l'aficionat té dret a no entendre per què, en un tres i no res, no ha quedat res d'aquells futbolistes que lluitaven fins a marcar un gol de l'empat en l'últim segon davant el València, o aclaparaven el Màlaga al seu camp, sense anar més lluny. I té dret, també, a pensar que darrere de l'afirmació que l'equip pensava lluitar per nous objectius s'hi amagava més una voluntat de respondre el que el públic esperava, o fins i tot allò que el cor dels mateixos jugadors volia sentir, que no una fe real en les opcions d'una classificació europea.

És a dir, podria haver passat que, sense voler-ho en realitat, la plantilla de l'Espanyol estigués mentalitzada des de fa moltes jornades que la meta era només salvar els mobles.Aguirreva parlar ahir d'un descens de la tensió «inconscient». Doncs es tractaria d'això: la psique dels futbolistes els va programar per resistir-ho tot fins a aconseguir els 42 o 43 punts. I aquí s'ha acabat.

Sortir de la mediocritat

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Aquesta explicació no té per què deixar tranquil l'aficionat mitjà, que està en el seu dret, com deia, de no acceptar que uns treballadors qualssevol no ho donin tot en cada jornada laboral fins que no agafin les vacances reglamentàries. De la mateixa manera, s'ha de comprendre aquest aficionat si avui troba a faltar una altra vegada una mica més d'ambició cada cop que l'Espanyol està amb possibilitats de sortir de la mediocritat.

«L'hem cagat», reconeixiaAguirre, sempre tan sincer, «i esperem no cagar-la en els quatre partits que queden». Esperem-ho tots, perquè, a més a més, el pitjor de tot és haver de tornar a fer números amb els de sota, i passar-se la setmana amb la idea fixa que el Deportivo, que marca el descens, està a 11 punts, quan encara se n'han de disputar 12.