EL FUTUR DE CATALUNYA
Claredat
"En un món marcat per interdependències creixents i sobiranies compartides, la millor solució és una reforma constitucional per fer d'Espanya un Estat federal plurinacional"
El president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Vives Pi-Sunyer, amb Artur Mas. /
He parlat sovint de la necessitat de retornar alprincipi de realitat, massa sovint absent de la política catalana, atrapada en una visió al mateix temps essencialista i immediatista de les coses, que conrea de forma obsessiva debats que massa sovint no coincideixen amb els problemes que més angoixen els ciutadans, i que troba en qüestions metafísiques el refugi davant la realitat d'una crisi profunda (no només econòmica) que ens aclapara a tots.
La política catalana tampoc no va sobrada de claredat. Sense anar més lluny, elGovern de la Generalitatacaba de crear unConsell Assessor per a la Transició Nacional, sense definir en què consisteix la "transició nacional", es parla d'Estat propi, de creació d'estructures d'Estat, però s'evita en tot moment de parlar d'independència. ¿No és el mateix? I, si ho és, ¿per què s'intenta defugir la qüestió? El mateix ens passa amb el dret a decidir: ¿és o no és un referèndum sobre la independència? Si Catalunya fos realment "un subjecte polític i jurídic sobirà", tal com manifestava la declaració aprovada pel Parlament de Catalunya, avui no estaríem discutint de tot això, sinó que estaríem felicitant el nou ambaixador o ambaixadora catalana aNacions Unides.
Si el dret a decidir és un referèndum sobre laindependència seria millor que l'anomenéssim així; si no ho és, convindria no limitar d'entrada les opcions sobre les quals la ciutadania de Catalunya serà cridada a pronunciar-se. Perquè de futurs per a Catalunya n'hi ha molts, i tots estan per escriure. Per exemple, per mi, en un món marcat per interdependències creixents i sobiranies compartides, la millor solució és una reforma constitucional per fer d'Espanya un Estat federal plurinacional.
Per tant, no considero assenyat que els que s'omplen la boca dedret a decidirja estiguin ja prefigurant les coses com si només hi hagués una resposta a la pregunta que fins ara han estat incapaços de formular oficialment. Sembla que ens vulguin entretenir en debats metafísics, consells assessors, pactes nacionals, declaracions parlamentàries que ells mateixos diuen que no tenen cap valor jurídic, com a forma de defugir permanentment les seves responsabilitats i de marejar la perdiu.
Aquest mateix diumenge, però, hem tingut una espurna de claredat: el president Mas ha dit que el seu camí no és el d'aprovar una declaració unilateral d'independència. Sembla com si la visita de Stéphane Dion hagués servit per dissipar alguna boira mental: en un Estat de dret membre de la Unió Europea i de les Nacions Unides, com ho és Espanya, no hi ha possibilitat d'alterar de forma unilateral les fronteres estatals. Però realment cal anar més a fons, tampoc no es pot enganyar la gent dient que n'hi haurà prou d'organitzar una consulta encara que no estigui emparada en la legalitat.
No hi ha dreceres
En primer lloc, cal recordar que, ara per ara, no hi ha altra forma de fer una consulta sobre un canvi radical de les relacions entre Catalunya i la resta d'Espanya emparada en la legalitat que no parteixi d'un acord entre les institucions catalanes i espanyoles. I si no està emparada en la legalitat servirà de ben poc. I, en segon lloc, que si el resultat d'una consulta d'aquestes característiques fos la voluntat majoritària de separar-se, caldria després procedir a una negociació sobre els termes per acordar la separació. És a dir, en un procés com el que es dibuixa, no hi ha ni unilateralitat ni automatisme.
No hi hadreceres; estem davant d'un procés democràtic que exigirà intel·ligència, capacitat negociadora i voluntat d'acord per ambdues parts. No podem pensar que com que tenim raó ens la donaran, no pot ser aquesta l'única guia de conducta. I tampoc no servim prou bé els interessos de la ciutadania si no expliquem d'entrada les dificultats i la complexitat del procés que es pretén endegar, així com tots els elements, favorables i desfavorables, avantatges i inconvenients, costos i beneficis de les diverses opcions possibles. Lademocràcia no només no està en contradicció sinó que també exigeix claredat i respectar el principi derealitat. La resta és enganyar el personal.
Notícies relacionadesI, finalment, deixeu-me dir que no sóc ingenu. És evident que l'explotació mediàtica d'algunsescàndols en els darrers mesos (fins i tot en plena campanya electoral) no és aliena al procés que es va obrir amb la convocatòria anticipada d'eleccions a Catalunya. Però, dit això, si algú hagués abusat de les seves responsabilitats polítiques i institucionals i n'hagués tret benefici personal o partidista, si algú hagués evadit capitals o hagués defugit les seves obligacions tributàries, si algú hagués cobrat comissions a canvi de concessions administratives o contractes d'obra pública, Catalunya mai no hauria de servir-li d'escut perquè els primers als quals hauria defraudat serien, precisament, els ciutadans i ciutadanes d'aquest país.
