ANÀLISI
Deixem les famílies en pau
Els pares no han dimitit de les seves responsabilitats. Més aviat passa que per voler ser perfectes, ignoren de quina manera poden ser bons pares, és a dir, pares normals. Entenc per pares normals els que saben suportar la neurosi inherent a la tasca d'educar els fills sense estar tot el dia preguntant-se si ho han fet bé.
El que han de fer els pares és el que han fet sempre els pares normals: procurar que els seus fills tinguin alguna cosa per menjar, un llit per dormir, roba neta per vestir-se; garantir que dormen les hores que han de dormir, que mengen a les hores que han de menjar, que fan una mica d'exercici físic diàriament i que mantenen amb la higiene una relació cordial. Hauríem de saber, a més a més, de la mateixa manera com ho sabien els nostres pares, que els nostres fills aprenen més dels nostres comportaments que dels nostres consells.
El que la majoria de pares li demanen a un mestre és també el mateix de sempre, és a dir, el que li demanen a un mecànic, a un metge o a un lampista: professionalitat. El que volen els pares és estar segurs que s'ocupen dels seus fills uns bons professionals i dir-se a ells mateixos: «tranquil, que el teu fill està en bones mans». Permetin-me la grolleria de recordar una obvietat: els pares tenen fills; els mestres, alumnes, i la societat, ciutadans. En qüestions d'educació, els pares són els aficionats; els mestres, els professionals, i la societat, l'examen de revàlida.
No hi acostuma a haver pares dimissionaris, sinó pares perplexos per assistir a reunions escolars en les quals se'ls explica que a la classe de llengua faran llengua; a la de matemàtiques, matemàtiques, i a tutoria, educació en valors, mentre veuen que els seus fills acabaran l'ESO sense parlar anglès. Hi ha molts pares cansats d'assistir a entrevistes en les quals se'ls repeteix que el seu fill és un bon noi, però que es distreu molt; que és intel·ligent, però no estudia; que té bon fons, però relacions socials difícils. No acceptarien fàcilment que un metge es limités a entregar-los un diagnòstic. Poso l'exemple del metge perquè la tasca docent té més similituds amb la clínica que amb la mecànica.
No és la dimissió, sinó una determinada decepció, el que explica que tota la retòrica que despleguem a favor de la participació escolar de les famílies en els centres educatius sigui resposta de manera gairebé podríem dir que anecdòtica en les eleccions als consells escolars. El més còmode, per no canviar res, és dir que els pares no estan interessats a participar en l'escola, però la realitat és que hem caigut presoners de les nostres bones intencions. I farem tot el possible per salvar-les.
S'acostuma a dir que hi ha una alta correlació entre la participació dels pares en els centres i els resultats dels fills. Jo crec que la correlació real és la que hi ha entre la satisfacció dels pares amb el centre educatiu i els resultats dels fills. Cap família hauria de portar un fill a una escola a la qual no es pugui referir espontàniament com «la nostra escola».
