Els docents i les tribus

¿La formació dels docents és el nostre principal problema educatiu? La resposta és un rotund no.

El fet que es focalitzi en els professors el nostre desconcert escolar, a més de ser injust, posa de manifest el caràcter sui generis de la racionalitat pedagògica, sempre disposada a buscar als núvols el que té davant els ulls.

Mirin vostès: a Espanya hi ha comunitats autònomes que estan a l'altura i fins i tot per sobre de Finlàndia. Curiosament, aquestes comunitats comparteixen tant les lleis educatives i els seus vaivens com els models de formació i contractació de docents. Si valorem les nostres lleis o la formació del professorat pels resultats de Castella i Lleó, Navarra o la Rioja, hem de concloure que estem d'enhorabona: tenim unes lleis magnífiques i uns professors excel·lents. Ara bé, si els resultats que tenim en compte són els d'Andalusia, Múrcia, les Canàries, el País Valencià o Extremadura, el que hem de concloure és el contrari.

No havíem disposat mai de més dades educatives. Però sembla que no volem veure el que ens mostren o, almenys, que no volem formular-nos amb claredat i valentia els interrogants que ens suggereixen: ¿per què els fills de treballadors d'ocupacions bàsiques a Navarra obtenen millors resultats en matemàtiques que els fills de directius a Extremadura o Múrcia?, ¿per què els fills de pares amb ocupacions qualificades a Navarra, la Rioja i Castella i Lleó obtenen millors resultats en matemàtiques que els fills de pares amb aquestes ocupacions a Catalunya?

¿Per què en algunes comarques catalanes obtenen el graduat escolar al juny el 80% dels alumnes i en altres no arriben al 60%? N'hi ha una que no arriba al 50%. ¿A què es deu aquesta diferència tan escandalosa? Jo no he trobat a ningú que es plantegi aquesta pregunta seriosament.

Abans de llançar-nos a fer propostes, per exemple, hauríem d'estudiar a fons el cas de la Rioja, comunitat que té uns resultats excel·lents amb un altíssim nivell d'emigració.

Notícies relacionades

Una excel·lent periodista

Coartades de la Moncloa

Si volem millorar els nostres resultats escolars, comencem analitzant per què fracassen els que fracassen, ja que és altament probable que si introduïm canvis generals i homogenis en el sistema, els que ja ho fan bé segueixin fent-ho bé, i els que ho fan malament segueixin fent-ho malament. Aquesta no hauria de ser una conclusió decebedora, sinó al contrari: ja que sabem on són els problemes, ¡anem per ells! El nostre sistema educatiu no necessita un tractament de xoc, sinó tractaments específics i, potser, una audaç microcirurgia. El que sembla poc intel·ligent és importar receptes alienes, especialment si aquestes receptes, quan s'han aplicat, han demostrat ser contraproduents.

Els debats pedagògics sobre com potenciar el que podem denominar l'IVA (intervenció de valor afegit) del docent (en realitat hauríem de parlar de la docent, vista la feminització de la professió) no són nous. Tenen més de 30 anys. La literatura és immensa. Hi ha els que sostenen que s'ha de seleccionar més bé els docents, els que creuen que s'ha de pagar més als millors i els que prometen solucionar-ho tot acomiadant fulminantment els pitjors, però si tinguéssim una fórmula de l'èxit universal contrastada, no ho dubtin, ja l'hauríem aplicat.