Les lleis educatives com a política-ficció
Manuel Fraga explicava que mentre un Govern del qual ell formava part es feia la foto oficial, un bidell que estava contemplant la petulància del grup li va comentar a un altre: «¡Aquests interins!».
Sospito que això és també el que diuen els professors davant la successió de lleis, ministres i innovacions. Per això el que impera entre nosaltres, si atenem les pràctiques educatives realment existents, és un anarquisme metodològic que -em sembla a mi- compta a favor seu amb la fe del bidell. Fa bastants anys que apliquem el que a Navarra s'anomena «el pas foral»: Sigui acatat, però no complert. Cada centre fa el que pot i com bonament pot. Així, per exemple, encara que la separació d'alumnes per nivells dins d'un curs estigui oficialment estigmatitzada, hi ha centres que l'apliquen fins i tot a preescolar. L'opinió pedagògica publicada assegura que tothom està en contra de les avaluacions, però els centres que obtenen bons resultats els posen com a esquer a l'hora de les matrícules. I fan bé. L'opinió pedagògica publicada és només la punta de l'iceberg de la real. Encara que el que hi ha submergit només ho intuïm, sabem que, al mateix temps que el 90% dels docents es declaren constructivistes, un percentatge similar segueix enganxat al llibre de text.
Àmplia literatura crítica
Àmplia literatura críticaA mi no em preocupa gaire si els centres educatius disposaran d'autonomia metodològica. No hi ha ni conseller ni ministre capaç d'evitar-ho. El que em preocupa és si les metodologies que es posen de moda estan sustentades en evidències científiques o si només són innovadores. Hi ha una àmplia literatura crítica amb moltes de les pràctiques que es presenten aquí com a innovadores, tot i que tenen cent anys d'antiguitat. Animo els interessats a llegir Progressively worse, de Robert Peal; Seven myths about education, de Daisy Christodoulou, o Real education, de Charles Murray.
Ja sé que a Catalunya la maldat de la LOMCE és un dogma de fe i que si no ho acato, corro el risc de ser excomunicat pels fomentadors del pensament crític (que és aquest pensament que coincideix amb el nostre), però jo diria que incrementa l'autonomia concedida als centres per la LOE. Passem per alt el preàmbul, que defensa la importància de «formar persones autònomes, crítiques, amb pensament propi» i assegura que «equitat i qualitat són dues cares d'una mateixa moneda», i anem a l'articulat de la llei. A l'article 12 es diu que l'avaluació serà contínua i global; en el 19, que «serà contínua, formativa i integradora». En el 28, es parla d'avaluació per competències. En el 73 i en el 77, es parla de promoure, potenciar l'autonomia dels centres.
¿Això és creïble? Per molts, no. I aquesta és precisament la prova que l'autonomia és inevitable: el que les crítiques a cada una de les lleis que hem tingut posen de manifest és que els nostres poders públics són incapaços d'aconseguir consensos amplis per a les seves propostes. Aquesta és, exactament, la nostra realitat.
