EL DILEMA DEL PSC
El protocol d'unitat del PSC i el PSOE
Pere Navarro i Alfredo Pérez Rubalcaba.
Després de llegir alguns articles i cròniques periodístiques que es referien al protocol d'unitat signat fa 35 anys pels responsables del PSC i el PSOE, he vençut la mandra d'un diumenge a la tarda i he anat per fer memòria a la font, el document real que està penjat a www.arxiupsc.wordpress.com, on Miquel Iceta, sempre escrupolós, té referenciat un magnífic arxiu de documents del Partit dels Socialistes de Catalunya. "Just in case", devia pensar ell. Gràcies, pensem els altres.
No crec que un document de poc més d'una pàgina amb 10 punts genèrics que només entra en la concreció sobre la representació en els màxims òrgans interns i a les sigles a utilitzar hagi donat mai per tant.
És un fet que amb aquest mateix protocol, encara vigent avui, el PSC va tenir grup propi fins al 1981, va deixar de tenir-lo i ha votat de manera diferent essent part d'un mateix grup parlamentari el 2013.
Ningú desitja la ruptura
Entrar en l'espiral dels detalls dels documents pot ser una opció, com també ho pot ser tornar-los un símbol: dir que el protocol és mantenir la unitat entre els socialistes a Espanya i que refer-lo és donar ales a la ruptura. Una ruptura que excepte alguns casos aïllats ningú desitja, essent com som tots conscients que no volem perpetuar el PP al Govern d'Espanya.
Una postura que em sembla més adequada és, en canvi, la de reconèixer quelcom essencial i és que aquesta crisi financera, econòmica, social, institucional i política en què està immersa Espanya i Catalunya no se solucionarà ni lluitant per tornar al que teníem abans ni tampoc quedant-nos quiets a l'espera que amaini la tempesta. Els problemes que tenim no se solucionaran al nivell de pensament que foren creats, deia Einstein. I aquest és el repte: mantenir els principis de sempre però ser capaços d'articular-los en un nou paradigma perquè prenguin de nou significat. Perquè aquest món diferent vindrà --ja és aquí, de fet--. La decisió, doncs, és saber si el volem condicionar i protagonitzar o ens resignem amb nostàlgia.
El més lògic és que si tots diem que el model territorial de l'Estat espanyol està esgotat tal com el coneixem fins ara i que necessitem una reforma federal, aquesta nova relació federal passi també per una nova relació entre els dos únics partits que la poden impulsar. Dir el contrari em sembla no reconèixer la realitat i continuar fent el sord a la gravetat d'una sentència que va marcar un punt d'inflexió en les relacions entre Catalunya i Espanya. Han passat dos anys i mig, i moltes coses: als carrers, als sentiments, a les solucions possibles i creïbles... qui és que encara no ho ha entès?
Acceptar el dret a decidir no és voler la independència
Reforma federal de lleis, de relacions entre organitzacions, d'actituds, de cultura de com s'exerceix el poder i com es reconeix la diferència. Aquest és l'horitzó que ens fa treballar plegats. I la discrepància amb el PSOE, com és obvi no des d'ara sinó des del setembre de l'any passat, és que el PSC aposta per desencallar-la i validar-la d'una manera democràtica, acceptant el dret a decidir, de baix cap a dalt (diferent de com es va fer la primera transició postdictadura). Perquè acceptar el dret a decidir no és voler la independència. Hem de separar un argument democràtic per solucionar un repte polític del d'un argument nacional d'aconseguir un objectiu que és voler un Estat diferent del de la resta d'Espanya. Confondre un i l'altre com tants intenten fer aquí i allà sí que reforça, des del meu punt de vista, una confrontació indissoluble. No és menor tampoc l'argument que el 80% dels catalans vol aquest dret a decidir perquè portant-lo a l'absurd hauríem doncs d'afirmar que el 80% dels catalans s'ha tornat nacionalista. ¿I aleshores què? ¿Res a fer?
La discrepància existeix, d'acord. Tornar-la definitiva és el que depèn de nosaltres i la postura intel·ligent és gestionar-la de forma positiva. Una bona guia per treballar la solució és l'article que Juan Rodríguez Teruel va publicar a eldiario.es fa uns dies: 'Un PSOE-PSC a l'alemanya'. La convivència de les demandes del catalanisme polític amb les d'una determinada concepció de la nació espanyola ni han estat ni estaran exemptes de tensió. El PSC ha fet una aposta decidida per la unitat del catalanisme del segle XXI, que s'ha d'articular al voltant del dret a decidir com al segle XX es va articular al voltant de la recuperació de l'autogovern.
Però també depèn del PSC demostrar que són possibles la convivència i el pacte. Això no ho farem negant les aspiracions del catalanisme ni ho farem donant per perdut el pacte amb Espanya. Ho farem amb dificultats, amb conviccions, evidenciant la diversitat, com hem fet sempre, però entenent que avançar és acceptar el canvi en lloc de negar-lo. Així de fàcil, així de difícil, però així de necessari si parteix, com ho fa, de les nostres conviccions.
