Dones, poder, detalls
Avui és el Dia Internacional de les Dones, sovint anomenat també de la Dona Treballadora. Recordem com el dia 8 de març de 1917, aviat farà cent anys, una munió de dones russes varen sortir als carrers per protestar per la manca d'aliments i per demanar el retorn dels soldats que llavors combatien als fronts de la primera guerra mundial. Va ser el primer esclat del que acabaria sent la Revolució Russa. Però en les arrels d'aquesta festa també hi trobem les treballadores tèxtils de Nova York –el llarg combat de les quals és encara un exemple de tenacitat en la reivindicació dels drets laborals de totes les dones. Recordem totes aquelles dones que, en definitiva, varen decidir passar a l'acció i reivindicar justícia, arriscant-ho tot.
A força de celebracions i de rituals superposats, sovint transformem la història en mite, com explicava molt bé el professor Álvarez Junco fa pocs dies a 'El País'. Abandonem el criteri científic de rigor històric, i assignem virtuts màximes a aquelles persones que creiem que varen tenir un comportament transcendent, superior. No es tracta d'un recurs nou: aquests mites moderns serveixen, com els antics, per transportar millor els valors i missatges socials que volem transmetre. Sempre, en aquest procés mitificador ens deixem alguna cosa important per explicar. Però en el cas del Dia de les Dones seria especialment erroni, basant-nos en els fets històrics que recordem, reduir allò celebrable a la vessant de reivindicació política, social o professional de les dones. Una reivindicació absolutament necessària encara i de la que em sento íntegrament part, sens dubte, però una cara que per important que sigui no ha d'amagar les altres. Perquè deixaríem sense subratllar la condició i l'esforç de les dones en el seu conjunt, en totes les seves dimensions.
Podem valorar Maria Montessori (i hem de fer-ho!) tant per ser la primera dona que va assolir el doctorat en Medicina al seu país, com per les seves aportacions pedagògiques de les quals totes les nostres escoles d'avui són deutores. Potser li va resultar més difícil el primer que el segon. Però com ella, la fortíssima llum que emeten algunes dones singulars que varen trencar i superar estereotips, i que van fer aportacions que han millorat la vida de totes les persones, no ens ha de fer oblidar aquelles dones anònimes per la història que han tingut una altra vida i que pel que sigui no han pogut superar els condicionants socials del seu entorn.
Per això la singularitat del 8M ha de ser pensar en moltes més dones. En primer lloc en les víctimes de la violència masclista, víctimes mortals i víctimes vives i aterrides. També en les que, com a activitat principal, cuiden les persones dependents de la seva família o d'altres famílies. O en totes les dones que accepten fer les feines pitjor pagades, més repetitives i menys estimulants d'aquesta societat. La dignitat de les dones no es mesura en com aconseguim trencar cada una de nosaltres les limitacions que una societat de paradigma masculí ens imposa. Precisament, l'omnipresència d'aquesta injusta càrrega invisible que transportem (algunes, per desgràcia, carreguen més que les altres), és la que crea una dignitat específica que ens arriba a totes. I posar en valor aquesta dignitat és per a mi l'essència de la celebració d'avui.
Però l'existència d'una dignitat general a reivindicar no pressuposa, ans el contrari, l'acceptació de les iniquitats, de les diferències injustificables, dels discursos subliminals a gairebé tots els mitjans de comunicació. Escrivia Simone de Beauvoir a 'El segon sexe' "una no neix dona, es fa". És el procés de construcció de la identitat social el que hem d'aconseguir modificar. I els poders públics no en són ni els únics ni tan sols els principals responsables, perquè una societat és molt més que les seves institucions polítiques, però sense els poders públics serà impossible l'èxit d'aquest llarg procés de canvi.
Per això, una dona que es presenta a alcaldessa com jo mateixa, se sent directament interpel·lada en un dia com avui. "Què faria jo si avui em trobés al capdavant de l'Ajuntament"?. La idea et ronda sovint el cap, saps que tindries una responsabilitat especial. I vull dir aquí, avui, que assumeixo aquesta responsabilitat, i que no penso ser en cap cas la coartada d'una administració androcèntrica, que amagui la pervivència de desigualtats injustes darrere el fet objectiu que la màxima responsable és una dona.
No penso quedar-me on som en la selecció de persones directives. Perquè tal com explicaré durant aquesta campanya, jugaré molt fort la carta del mèrit i la capacitat en la selecció de persones. No em doblegaré tampoc a admetre organitzacions del temps que no permetin la conciliació de la feina amb la vida familiar. N'hi ha molts que l'han predicada, aquesta conciliació, i mai l'han practicada. I n'hi ha d'altres que -pitjor encara- creuen que el compromís es mesura en hores –com més tard acabis millor– i no en resultats. Jo parlo d'un pacte del temps raonable, assenyat, i sabent que el temps social, el temps vital és tan important pel benestar com altres polítiques més ‘clàssiques'. Evidentment, no admetré variacions salarials en les empreses públiques entre dones i homes amb el mateix nivell de responsabilitat. I avanço que treballaré per tal que les empreses licitadores als concursos de l'Ajuntament tinguin en vigor un pla d'igualtat a l'empresa (seguint la traça de Sara Berbel, la que fou directora general d'Igualtat en el Treball de la Generalitat, un càrrec que el govern de CiU va fer desaparèixer a les primeres de canvi).
Però més enllà de la feina d'igualtat de gènere en l'Administració, em preocuparé de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Vull que una de les línies d'avaluació de la tasca de l'Ajuntament sigui precisament si cada política o programa han contribuït o no en aquest camí cap a la igualtat efectiva (no a l'igualitarisme). Un exemple: les polítiques de mobilitat. Les dones, en proporció, tenen menys sovint carnet de conduir que els homes. El seu dret a la mobilitat depèn molt més del transport públic col·lectiu. A més, el tipus de desplaçament que fan no és igual que el dels homes. Són desplaçaments de proximitat, lligats a anar a comprar, a dur els infants a l'escola. Són dades de mitjanes, és clar, hi ha moltes dones que van en transport públic a la feina, i dones en moto, o en cotxe, o en bicicleta. Però una política de camins escolars o de "bus a peu" millora més la vida de les dones que la dels homes. I jo vull estar pendent d'aquests detalls. Explicava la revista americana GovTech que quan analitzes un cas d'èxit de gestió pública sovint no és la idea la que destaca sinó la seva bona implementació. Per a la feminització de les polítiques públiques és molt important aquesta constatació. Perquè els problemes que afecten les dones es troben molt sovint en detalls, en ineficiències molt sectorialitzades, pròpies de qui no hi pensa perquè el client de l'Administració no són persones sinó la mateixa Administració. Es vol l'aprovació del cap jeràrquic i no l'aprovació de la ciutadania afectada. Les dones de Barcelona requereixen que es pensi en elles en totes i cada una de les polítiques, i no quedar amagades dins una mitjana entre dones i homes en què sempre s'enduen la pitjor part.
He parlat de mobilitat però podem parlar de polítiques educatives (les AMPA molt sovint les coordinen dones), de polítiques de serveis socials (i especialment de les dirigides a les persones de més de 85 anys), de promoció de l'esport, o de promoció de l'economia. Arreu, a cada política pública, em preocuparé que els gestors municipals filin prim.
Se segueix debatent si les dones tenim components de caràcter propis que per ells mateixos modifiquen la forma de fer o les decisions quan ocupem càrrecs de responsabilitat. Ja us dic ara que no penso esperar el resultat d'un debat científicament interessant però políticament estèril. Per part meva penso prendre decisions molt més conscients que inconscients, i començar del primer dia a canviar la realitat des de totes les dependències del nostre Ajuntament on, per cert, penso arribar el primer dia caminant, després de deixar els meus fills a l'escola.
