La música de la revolució

La mort d'Hugo Chávez, les escenes de dolor popular, l'escenificació d'una absència que va deixar aquesta vida per buscar-se'n una altra com a mite, ressuscita les cançons de sempre, les dedicades al Che i Allende, aquell corpus revolucionari llatinoamericà que tant agradava al líder difunt. La música desperta amabilitats, uneix, impulsa un sentiment de pertinença, aviva utopies.

La Llatinoamèrica sacsejada per dictadures made in USA als anys 70 i 80 va generar una lluita paral·lela de lletres i melodies, d'intel·ligència popular com narra la pel·lícula xilena No, contra la qual poca cosa podien fer els carros de combat i els comandos que feien desaparèixer persones. Es poden assassinar cantants, no les seves veus. Todo cambia, de Mercedes Sosa, omple estadis i cors. El aparecido, cantat per Inti Illimani, Venceremos i El pueblo unido jamás será vencido, de Quilapayún, són símbols continentals, com ho són Silvio Rodríguez (Ojalá) i Pablo Milanés (Yo pisaré las calles nuevamente).

Els pobles que saben cantar, expressar la ràbia, els seus anhels a través de la música, són pobles invencibles; potser no guanyen batalles però conquisten en la memòria col·lectiva el dret de continuar. Per això sobreviu Víctor Jara amb les seves mans intactes.

A Europa existeix un despertar musical. Les melodies essencials de la memòria majoritària deixen la individualitat dels telèfons mòbils i altres aparells reproductors per tornar als ciutadans, a tenyir les manifestacions i renovar sentiments. El carrer s'omple d'energia i suports per tornar als Parlaments a través de moviments socials. Va succeir a Portugal amb Grândola Vila Morena quan l'hi van cantar a cappella al primer ministre Passos Coelho.

Allà no existeix, de moment, un Beppe Grillo ni un 15-M per desafiar el poder polític i econòmic, però tenen la cançó, el password que mobilitza centenars de milers de ciutadans i sintonitza tot un país en l'exigència d'un canvi radical de rumb. L'himne de la revolució dels clavells, que va servir de senyal per a l'inici del cop d'Estat que va enderrocar la dictadura salazarista el 1974, és avui un segon himne nacional, un crit contra una troica insensible que colonitza el país. No és el Moviment Cinc Estrelles però té el germen en el grup Que Se Lixe A Troika (Que es foti la troica).

Himne del miracle

A França no necessiten furgar entre les lletres de Georges Brassens perquè tenen La Marsellesa: posseeix la càrrega necessària per despertar, sacsejar, arrencar dels seus seients les persones cansades, temoroses. La Marsellesa de la pel·lícula Casablanca és la més emotiva: un duel de lletres i valors al cafè de Rick. No importa quantes vegades s'escolti, sona com la primera; és el triomf de la llibertat davant el nazisme.

Sud-àfrica es va independitzar cantant l'himne del Congrés Nacional Africà, Nkosi Sikeleli, una cançó panafricana que també és himne nacional a Zàmbia i Tanzània. Representa la lluita per l'alliberament, contra l'apartheid, per la igualtat. Quan sona a les grades d'un estadi de rugbi, quan blancs, negres, indis i mestissos entonen la mateixa lletra, es produeix un miracle. Aquesta música sona a Nelson Mandela, a un altre món és possible.

La transició espanyola va donar a llum desenes de cançons essencials. L'Estaca, una de les més cèlebres de Lluís Llach, es va convertir en l'himne de lluita del sindicat Solidarnosc de Lech Walesa. L'Estaca que Llach va imaginar com una roca franquista que s'havia de moure, es va transformar en una estaca paral·lela en una altra terra que robava la mateixa llibertat.

Punt i prou

A Espanya no existeix un Grândola Vila Morena, la cançó incontestable que s'entona en les tribunes del Parlament, en les concentracions i marees. Podria ser El canto a la libertad de Labordeta, però no hi hauria acord. Aquest és un país de discrepància en els detalls mentre s'escapa el més essencial.

Notícies relacionades

Pitjor és matar

‘European Bridges’

Beppe Grillo iniciava els seus mítings amb un rap de les seves intencions: «No som un partit, una casta; som els ciutadans, punt i prou». En la primavera egípcia la cançó Sout Alhoureya (La veu de la llibertat) es va fer cèlebre a internet, però no a la plaça, que preferia els eslògans i les pregàries. A Grècia, castigada per una depressió econòmica i psicològica, es canta ben alt Mikis Theodorakis, el seu celebèrrim Strose To Stroma (Fes un lloc al llit per a tots dos) de Zorba.

Els símbols musicals de la lluita contra les dictadures del sud d'Europa -coronels, Salazar, Franco- reneixen enmig dels ajustos, de l'espoli. A Anglaterra es canta als estadis; és la teràpia setmanal. És la base psicològica del futbol, d'Anfield (Liverpool), del You'll never walk alone (Mai caminaràs sol). I en això consisteix la música: a saber-se acompanyat.