¿Si ets Mas, on vas?

Si algun lector interpretés que el títol d'aquest article, evocant la pedagògica campanya de l'Agència de Residus de Catalunya sobre el color del contenidor en el qual han de ser dipositats els diferents residus domèstics, pretén suggerir la idea que el líder de CiU s'ha convertit en un element inservible en l'actual panorama de la política catalana, alhora presoner i incapaç de complir amb les seves pròpies paraules, s'equivocaria completament. El que es pretén abordar a continuació és, senzillament, el lloc en què s'ha anat col·locant Artur Mas o, amb altres paraules, l'incert destí al qual sembla estar dirigint els destins de Catalunya.

EN ALGUNA OCASIÓ recent he assenyalat, no pas sense certa inquietud, el que interpretava com l'aparició d'una nova figura de polític, el polític postmodern, capaç de variar el seu missatge, fins i tot substancialment, així que detectava la menor variació en les actituds de l'electorat. Em temo que l'actual president de la Generalitat està encarnant gairebé a la perfecció aquesta figura. Sense que calgui argumentar en descàrrec seu que han estat les circumstàncies les que l'han forçat a extremar allò que en un llenguatge polític més tradicional sempre se n'havia dit tacticisme. És cert que en l'última campanya Artur Mas va mostrar una notable capacitat per anar transformant gairebé diàriament els seus missatges a mesura que la realitat anava tirant per terra la seva proposta del dia anterior. Com també crida l'atenció per a qualsevol observador extern la deseixida manera com CiU ha renunciat al seu programa electoral, assumint sense immutar-se el del seu soci/líder de l'oposició, manera que no constitueix, certament, un model de fidelitat a les pròpies idees.

Tot i així, acceptant aquestes últimes puntualitzacions, incorrerien en un gran error els que interpretessin aquests episodis com la resposta conjuntural, com el regat en curt de qui pretén desfer-se de l'enganxós marcatge d'una situació complicada. En realitat, per poc que ens molestem a consultar les hemeroteques, comprovarem que aquesta manera d'actuar es correspon amb tota una manera d'interpretar la política, segons la qual l'esquer de la sentimentalitat patriòtica ha complert la funció de pantalla per ocultar no solament molts dels problemes reals del país (retret més que reiterat), sinó, sobretot, la completa absència en Artur Mas d'un model de societat específic, al servei de la construcció del qual se suposa que hauria d'estar tota l'acció política.

D'aquí que resultaria, al meu parer, un error complementari de l'anterior col·locar el focus de l'atenció en les presumptes inconseqüències programàtiques del president. Resultaria també un error perquè aquestes inconseqüències no són causa, sinó efecte. Efecte ¿de què, per cert? D'una manera d'entendre la seva activitat, que el mateix Mas ha exhibit públicament en múltiples ocasions. Afirmacions com «no seré jo qui posi fre a les aspiracions del poble de Catalunya», «arribaré fins on el poble de Catalunya estigui disposat a arribar» i altres de similars estaven expressant, rere un vernís èpic ja molt desvalorat, una concepció de la política insubstancialment postmoderna. Segons aquesta concepció, el polític no mostra a la ciutadania la seva pròpia proposta -evitant així el risc d'enfrontar-se a amplis sectors de la societat i del seu propi partit-,

sinó que es limita a deixar-se endur pels canviants corrents i les variables correlacions de força que creu detectar en cada moment. Amb el resultat conegut: una setmana es reclama el concert econòmic, la següent el pacte fiscal, l'altra la constitució d'un nou Estat europeu, a continuació un nou Estat encara que no sigui admès a la UE, i així successivament.

NO VOLDRIA que la meva condició de filòsof m'arrossegués a una valoració unilateral de l'assumpte, però no puc evitar pensar que difícilment es pot fer una política que mereixi el nom de tal (i no de mer politiqueig) amb un bagatge ideològic tan escàs, d'una buidor doctrinal tan clamorosa. Apel·lar a un sentiment pot resultar molt rendible des del punt de vista electoral, sens dubte, però una rendibilitat electoral tan aparent a la llarga perjudica.

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Si el màxim desenvolupament polític a què dóna lloc una emoció tan profunda és la buida reclamació del dret a decidir, en la qual fins i tot els qui el reivindiquen no acaben d'aclarir si volen quedar vinculats o no per la decisió, la política catalana continuarà tancada en el mer voluntarisme (quan no en un decisionisme sense objecte). Encara que potser, ben mirat, és això el que alguns han perseguit sempre.

Catedràtic de Filosofia Contemporània de la Universitat de Barcelona