Anar al contingut

Les relacions Catalunya-Espanya

Actitud impassible

Manuel Cruz

Serà estrany que els catalans denunciïn el veto al seu dret a votar el 9-N amb la papereta a la mà

Com és sabut, no hi ha res més pràctic que una bona teoria. Haurien de recordar-ho els qui desdenyen els discursos polítics mínimament elaborats i consideren que en aquesta societat postmoderna dels nostres pecats la funció que aquells portaven a terme abans de cara a la mobilització conscienciada de la ciutadania ha quedat perfectament substituïda pels eslògans, com més obvis, millor. En efecte, en la mesura que aquests no requereixen el més mínim desenvolupament teòric a causa de la seva aparença concloent semblen garantir als que els formulen que mai es veuran obligats a sotmetre'ls al contrast amb la realitat per dilucidar el grau de veritat que contenen.

La política catalana fa una temporada que s'ha abandonat desfermadament als eslògans, destil·lat últim del màrqueting. «Dret a decidir», «viure lliures» o, en els últims temps, «volem votar» pertanyen clarament a aquesta categoria de presumptes veritats en què el mer enunciat no sembla deixar la més mínima escletxa per al dubte. L'únic problema, no menor, que plantegen tan eficaços missatges és que no només no suporten la prova del cotó dels fets, sinó que, encara més enllà, ni tan sols aprovarien la més indulgent anàlisi de text.

Algú podrà objectar que no és qüestió de màrqueting i que darrere de tots aquests eslògans es troba una decidida voluntat política. Accepto el matís. Que el president Mas està entestat que els catalans votin, i com més millor, està fora de tot dubte. Bona prova d'això ho constitueix el fet que avança les eleccions a la mínima oportunitat, de tal manera que, després de la seva fugaç primera legislatura al capdavant de la Generalitat, no deixa d'anunciar-nos que el 9 de novembre tornarà a convocar de nou a les urnes els catalans a penes dos anys després d'haver-ho fet per última vegada, tot i que encara no estigui definit amb exactitud per què.

Respecte a la consistència dels missatges valdrà la pena cridar l'atenció sobre una circumstància que podria produir-se. En efecte, hi ha la possibilitat que els catalans siguin cridats a les urnes per reivindicar... el seu dret a votar, és a dir, perquè votin a favor que volen votar (¿o s'hauria de dir «seguir votant»?). No resulta difícil anticipar l'estupor dels corresponsals estrangers, vinguts a Catalunya per cobrir la informació d'unes eleccions anticipades, al registrar les tautològiques declaracions d'aïrats ciutadans a la cua del seu col·legi electoral, manifestant a crits, amb la seva papereta a la mà, que anaven a votar perquè no els deixaven votar, o coses semblants.

Si, d'acord amb Manuel Sacristán, en el gust pel matís es reconeix el filòsof, en el seu menyspreu -podríem afegir a continuació- es reconeix el demagog. No falten exemples per il·lustrar aquesta idea. Així, que pugui haver-se generalitzat el convenciment que el conflicte en què estem immersos ha de ser interpretat com el xoc entre dues realitats monolítiques, unànimes i uniformes (tipus «Espanya contra Catalunya») contradiu massa la realitat per no pensar que és en gran mesura induït i que per tant respon al disseny d'una estratègia d'agitació fonamentalment demagògica.

És sota aquesta mateixa clau

-la d'una demagògia que no cessa- com s'entenen també les primeres reaccions sobiranistes després de la recent sentència del Tribunal Constitucional, reaccions es diria que inspirades en aquella vella màxima del periodisme «no deixis que la realitat t'arruïni un bon titular», ara reconvertida en «no deixis que una sentència del TC t'arruïni el full de ruta que havies anunciat». És cert que, després de les primeres declaracions del portaveu de CiU al Parlament, Jordi Turull, qualificant els membres del tribunal d'«agitadors polítics que han avivat la catalanofòbia», hi va haver una rectificació, però en el sentit d'interpretar que la sentència avalava la consulta. Popper s'hauria desesperat davant l'actitud d'aquests sobiranistes, incapaços de contemplar ni tan sols la possibilitat que existeixi alguna situació que falsegi les seves propostes. Passi el que passi, tot sempre acaba carregant-los de raó.

Això mateix es podria formular probablement amb més claredat a través d'una senzilla pregunta. ¿Com valorarien vostès l'actitud d'algú que, a l'arribar a una bifurcació i rebre la següent indicació: «El camí que vostè pretén seguir és un camí sense sortida, però, en canvi, n'hi ha un altre que sí que podria permetre-li acostar-se a on vol anar», respongués: «Moltes gràcies, però els meus amics i jo ja hem acordat anar pel primer i res hi ha més important per a nos­altres que mantenir l'acord»? ¿Oi que pensarien el mateix que jo? Catedràtic de Filosofia (UB).