Records del 23-F de Sabino Fernández Campo

Aquell matí vaig arribar una mica tard a Río Frío i Sabino ja era allà, a la taula habitual on ens assèiem els dissabtes i amb vistes la plaça de Colón. Tenia un cafè al davant, un got d'aigua, i mirava els diaris del dia. Només saludar-nos em vaig asseure i gairebé sense obrir boca va treure uns folis doblegats de la butxaca interior de la jaqueta i em va dir:

--Té, aquest és un dels 'Recuerdos' que estic escrivint. Ho vaig escriure ahir a la nit gairebé d'una tirada. Vull que ho llegeixis aquí i ara i que em donis la teva opinió.

Jo vaig agafar aquells folis i em vaig posar a llegir amb verdader interès. Reprodueixo aquí les notes que allà mateix vaig prendre sobre la marxa i quan ell m'ho va autoritzar, ja que no va voler deixar-me'ls ni per fer-ne fotocòpies. Els folis estaven escrits per ell mateix a mà. I recordaré sempre la seva bonica lletra.

"Aquella tarda, la tarda del 23 de febrer del 1981, jo era al meu despatx revisant papers, com gairebé cada tarda, quan de sobte va irrompre sense ni tan sols picar a la porta Fernando Gutiérrez i gairebé cridant em va dir:

--¡Sabino, ràpid, connecta la ràdio!

Immediatament vaig engegar la ràdio i tots dos vam sentir amb sorpresa el mateix que tots els espanyols: els crits de Tejero i els trets... i vaig sentir com una fuetada a tot el cos. Em devia posar blanc en segons i sense pensar-m'ho vaig fer un bot i me'n vaig anar directe al despatx del Rei.

Quan vaig entrar tampoc jo vaig trucar a la porta, vaig veure que el Rei i la Reina ja estaven enganxats a la ràdio i escoltant atentament. Això sí, tranquils.

--¡Senyor!, ¿què està passant al Congrés?

--Sabino, per favor, no t'alteris. ¡Estàs pàl·lid!

--¡Senyor, si hi ha hagut trets!

--Ja ho sé, jo també ho he sentit.

--Majestat, això és molt greu. ¡Pot haver-hi morts!

--Tranquil, home, tranquil. No s'ha de perdre la calma en situacions difícils. Posa't en contacte ràpid amb Seguretat i assabenta't del que està passant.

--Senyor, per si de cas vaig a donar instruccions per reforçar la seguretat del Palau.

--Sí, em sembla bé. ¡Fes-ho!

La Reina no havia dit res, encara que la seva cara era un poema. Però, quan vaig sortir va sonar el telèfon i el Rei, mentre el despenjava, em va demanar que m'esperés. Llavors Sa Majestat, ja al telèfon, va dir molt alterat:

--¡Alfonso!, ¿què passa? ¿Què són aquests trets?

--...

Naturalment jo no vaig sentir bé les paraules de l'altra banda del telèfon ni me n'assabentaria llevat de per les respostes del Rei.

--¡Què cony és això d'intimidació! ¡Això no estava previst! ¡Vull saber urgentment què està passant ara mateix allà.

--...

--Sí, assabenta't de tot i vine corrent a la Zarzuela.

--...

En aquell moment i amb senyes vaig fer saber al Rei que posposés la seva resposta. Llavors Sa Majestat va dir:

--Alfonso, deixa'm uns minuts i em truques després.

I va penjar el telèfon.

--¿Què passa, Sabino?

--Senyor, no sé què passa, però penso que el general Armada s'ha de quedar al seu lloc.

--¿Per què?

--Senyor, en plena batalla un cap no pot abandonar el seu lloc. Seria un disbarat.

--Però és que necessito saber què ha passat. Els trets no estaven previstos.

--Senyor, no l'entenc.

--Sí, Sabino, perdona (i el Rei va tornar al seu control habitual). Després t'ho explicaré. Bé, potser tens raó. Ara li diré que es quedi al seu lloc.

--Té raó Sabino --va dir la Reina.

I llavors, no havien transcorregut ni tres minuts, va tornar a sonar el telèfon i una altra vegada era el general Armada.

--Mira, Alfonso, hem decidit que segueixis allà i que no et moguis fins a nova ordre.

--...

-- Sí, ja ho sé, Alfonso, ja sé que la situació és difícil i complicada. Però, insisteixo, queda't allà, més tard en tornem a parlar.

--Senyor, me'n vaig al meu despatx --vaig dir llavors, sorprès com estava--. Vaig a recollir informació i a donar instruccions a Seguretat.

--D'acord, està bé.

I me'n vaig tornar al despatx, on esperava angoixat Fernando Gutiérrez.

--Fernando, has de telefonar urgentment a la televisió, a les ràdios i als diaris, per assabentar-te què està passant i quines notícies tenen ells. Vingui, ràpid.

Al quedar-me sol em vaig adonar que el meu cap era un volcà i cent preguntes em van sorgir com llampecs. ¿Què significava això de "no estava previst"? ¿Per què el Rei aparentava estar tranquil amb mi i no amb Armada? ¿Què era allò? ¿Era l'acció individual del ximple de Tejero? ¿Era un cop d'Estat? ¿Era el cap de pont d'una altra cosa molt més seriosa?... ¡I els dubtes em van inundar el cap! ¡Déu meu, la situació amb prou feines em deixava pensar!. Així que vaig agafar el telèfon i vaig trucar al telèfon especial que tenia del Congrés per parlar amb la persona de la Casa que havíem destacat aquella tarda per tenir informació directa. Vaig preguntar, al despenjar-se a l'altre costat, per l'home de confiança que tenia allà destacat per què no hi era. Però la persona que el va agafar em va avançar, molt nerviosa, el que havia passat i el que estava passant, i una cosa em va produir tal impacte que gairebé em fa caure a terra. Que Tejero havia dit que allò ho feia ¡¡en nom del Rei!! Això em va ennuvolar la vista i fins i tot el cor em va començar a bategar perillosament. ¿En nom del Rei? ¿Què passa aquí? Llavors vaig trucar també el meu amic Lacacci, el capità general de Madrid, i vaig comprovar que estava tan desorientat i desconcertat com jo. L'home estava intentant saber amb exactitud el que passava a la Brunete. Vam quedar que ens trucaríem després i que estaréim en contacte permanent, perquè era fonamental saber el que faria la Cuirassada.

I una altra vegada vaig anar a veure el Rei. Vaig entrar al despatx i Sa Majestat estava parlant per telèfon i al seu interlocutor, que no era un altre que el general Armada, li deia:

--Alfonso, si és veritat que aquest boig ha entrat al Congrés en nom del Rei s'ha de desmentir urgentment i vull saber amb urgència --i el Rei gairebé va cridar-- per què ha dit això Tejero.

I llavors va penjar el telèfon. Jo m'hi vaig acostar i sense seure, dret (allà asseguda hi havia la Reina).

--Senyor, veig que ja ho sap. Això és molt greu.

--Sí, Sabino, la cosa és greu. Crec que hem d'autoritzar Armada que vingui a la Zarzuela i ens expliqui detalladament el que està passant, perquè crec que aquí estan passant coses que no estaven previstes.

--¿Coses que no estaven previstes? ¿A què es refereix Sa Majestat?

--Bé, és un dir (però, per primera vegada vaig notar cert nerviosisme en el Rei, com si volgués amagar-me una cosa)

-- Doncs, Senyor, segueixo pensant que el general Armada s'ha de quedar al seu lloc. Senyor, crec que és urgent que Sa Majestat parli directament amb els capitans generals per saber què opinen ells i que està passant a les seves respectives regions. També penso que és urgent que Sa Majestat desmenteixi públicament el que està dient Tejero al Congrés. Crec que s'hauria d'adreçar als espanyols per Televisió Espanyola.

--Molt bé, fes tu les gestions amb televisió i quan acabis véns aquí i parlem amb els capitans generals.

Així que vaig tornar al meu despatx, on estava supernerviós Fernando Gutiérrez, que sense perdre temps em va dir:

--Sabino, els militars han ocupat Televisió Espanyola i Ràdio Nacional.

--¿Com? ¿Què em dius?

--M'ho acaba de confirmar el mateix director general.

Llavors va sonar el telèfon. Era el general Juste que demanava parlar amb mi. Ràpidament m'hi vaig posar.

--Juste, ¿què passa?

--Sabino (el general Juste i jo érem molt amics des de la meva estada al Ministeri de l'Exèrcit), ¿hi ha el general Armada a la Zarzuela?

--No, ¿per què m'ho preguntes?

--Perquè m'han dit que a aquestes hores el general Armada havia d'estar a la Zarzuela.

--I això ¿per què? ¿Qui t'ha informat d'això?

--El comandant Pardo Zancada, que segons sembla ho sap de boca del general Milans.

--Doncs, Juste, Armada no és a la Zarzuela, ni hi és ni se l'espera.

--Gràcies, Sabino, això canvia les coses. Gràcies una altra vegada. Et trucaré després.

--Escolta, escolta, ¿per què canvien les coses? ¿quines coses?

--Sabino, per favor, després et truco.

Vaig penjar el telèfon i el meu cap anava de bòlit. Per primera vegada vaig intuir alguna cosa sobre el general Armada, potser per la seva insistència en venir a la Zarzuela. El meu instint ja em va posar en guàrdia. També que la notícia d'Armada hagués arribat a través de Milans del Bosch.

I així, ja amb "totes les mosques darrere de l'orella", em vaig dirigir novament al despatx de Sa Majestat i quan vaig entrar em vaig endur la sorpresa de la nit, què dic, la sorpresa de la meva vida. Perquè allà s'estava brindant. I això em va ennuvolar el cap i em va enfurir. Així que, i ja sense protocols, em vaig adreçar a Sa Majestat i sense pensar-m'ho el vaig dir mirant de cara:

--¡Senyor!... ¿Vostè està boig? Estem al caire del precipici i vostè brindant amb xampany --i gairebé vaig cridar-- ¡Senyor!, ¿no se n'adona que la Monarquia està en perill? ¿No se n'adona que pot ser el final del seu regnat? ¡¡¡Recordi el que li va passar al seu avi!!!

Llavors la cara del Rei va canviar de color i vaig veure com les mans començaven a tremolar-li i en veu gairebé inaudible va fer sortir tothom que hi havia allà, que de sobte van abandonar el despatx. Tots, menys la Reina, que feia cara de pòquer.

Una vegada sols, Sa Majestat va venir cap a mi, i tremolós i gairebé plorant, em va agafar les mans i en to suplicant em va dir:

--¡Sabino, per favor salva'm! ¡Salva'm, salva la Monarquia, ara mateix no sé què fer ni què dir!

--Majestat, tranquil·litzem-nos tots. No és el moment de lamentacions. Vostè mateix em deia abans que nos'havia de perdre la calma en els moments difícils. El que s'ha de fer és tractar de controlar la situació i per a això és fonamental parlar amb els capitans generals. Li adverteixo que la Brunete ha ocupat ja Televisió Espanyola i Ràdio Nacional.

--¡Ho sabia, ho sabia! ¡Jo ho sabia!

--¿Què sabia, Senyor?

--El que passaria.

En aquell moment la Reina es va aixecar i sense dir res va sortir del despatx. I jo em vaig ensorrar. Em tremolaven les cames. Llavors el Rei es va seure a la taula i va recolzar el seu cap entre les mans. Jo em vaig asseure al davant i vaig esperar uns segons abans de parlar.

--Senyor, no sé el que Sa Majestat sabia, però sigui el que sigui, ara el que s'ha de fer és aturar aquesta bogeria. Si triomfa "això" la Monarquia caurà com va caure la del seu avi.

--Sí, sí, tens raó. Per favor, parla tu amb els capitans generals i fes el que puguis.

--No, Senyor, amb els capitans generals ha de parlar el cap suprem de les Forces Armades, i aquest honor li correspon a Sa Majestat.

--Sí, tens raó... però, no te'n vagis.

I allà em vaig quedar mentre el Rei parlava, per aquest ordre, amb Jaime Milans del Bosch (III Regió Militar), Guillermo Quintana Lacacci (I Regió), Pedro Merry Gordon (II Regió), Antonio Pascual Galmes (IV Regió), Antonio Elícegui Prieto (V Regió), Luis Polanco Mejorada (VI Regió), Angel Capano López (VII Regió), Manuel Fernández Posse (VIII Regió), Antonio Delgado Álvarez (IX Regió), Manuel de la Torre Pascual (Balears), Jesús González de Yerro (Canàries) i Ignacio Alfaro Arregui, aleshores president de la Junta de Caps d'Estat Major (Jujem) i Luis Arévalo Pelluz, almirall en cap de l'Estat Major de l'Armada.

Del que va parlar el Rei amb els alts comandaments de l'Exèrcit en parlaré a la següent entrega".

--¡¡Això és una bomba, Sabino!!

--Ja ho sé.

--Això ho canvia tot.

--Ja ho sé.

--Això canvia la Història.

--Ja ho sé... però és la Veritat.

--¿Saps el que pot passar si això es publica?

--No es publicarà, almenys mentre jo visqui.

--¿Seran les teves 'Memorias'?

--No, ja saps que jo no sóc partidari de les memòries. Unes memòries són una cosa molt seriosa i molt detallada. Jo prefereixo dir que escric records. Un record només t'obliga a escriure el que recordes.

--Però, entenc que això és només el començament del que va passar aquell vespre.

--Sí, dissabte que ve et mostraré el que escrigui aquests dies, si en tinc ganes, perquè tinc els meus dubtes... A vegades penso que la Història que s'ha escrit d'"allò" ja és inamovible. A més, m'estic veient com el Prometeu encadenat.

--¿Per què?

--Sí, em veig encadenat a les meves pròpies paraules i a tot el que he estat dient des del 1981. Jo vaig ajudar a crear la versió que ha passat a la Història i desdir-me'n ara segur que m'ho retraurien tots. Perquè bé poden pensar que si llavors mentia, ara també ho puc estar fent. Molts m'atribuirien que parlo ara amb ressentiment, per la 'puntada al cul' que em va donar Sa Majestat l'any passat.

--No, Sabino, el teu prestigi d'home seriós està fora de dubte i segur que et creuran sense dubtar-ho. Molts esdeveniments de la Història han patit vaivens i canvis importants amb el pas del temps. El que sí que em preocupa és la postura que pugui adoptar el Monarca si la teva versió d'ara es fes pública.

--Doncs, t'ho pots imaginar.

--És que podria ser fins i tot a la caiguda de la Monarquia.

--No ho crec. Encara que molts no ho creguin, Espanya no té ara mateix una altra sortida que la Monarquia. En això potser Franco tenia raó i ¡tot estava lligat i ben lligat!

--Sí, però la imatge del Rei "salvador de la democràcia" s'haurà acabat.

--Bé, això és veritat, però entre la Història, la Monarquia, el Rei o la Veritat, jo prefereixo quedar-me amb la Veritat. És la meva consciència. Ara compliré 77 anys i ja estic, com deia Baroja, en l'últim revolt del camí. A més l'hi dec al meu tinent Rubio, ja coneixes la història. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I allà vam deixar aquell dia la conversa. Va ser llavors quan em va dir que prengués les notes que volgués, sabent, com ja li havia demostrat en moltes ocasions que jo era una tomba.

http://ianasagasti.blocs.com/mi_blog/