No es pot aturar un torrent amb una espasa

He tingut aquests dies, després de l'atac d'un grup de l'extrema dreta a la llibreria Blanquerna, diverses experiències sobre la situació catalana. En els diferents programes als quals he anat l'argument de base que s'oposa a qualsevol tipus de diàleg i a considerar ni tan sols de lluny la possibilitat d'exercir el dret a decidir; l'argument intocable és que la sobirania resideix en el poble espanyol i que Espanya és la pàtria única i indivisible. I s'ha acabat. Res més. De moment no diuen, encara que ho pensen, que per parar qualsevol vel·leïtat hi ha l'article 8 de la Constitució, que dóna al Exèrcit la responsabilitat de preservar la unitat d'Espanya. I s'ha acabat. Muts y a la gàbia.

I així poc es pot avançar. Jo els dic que el 1978 només hi havia dues demandes d'autogovern, que la gallega també era alà, que Madrid mai havia pensat a ser autonomia, que el 23-F i la LOAPA van fer descarrilar el procés, que els militars van pressionar per aconseguir uniformitzar el procés i avui és inviable, però que això no és culpa la nostra sinó d'ells, que Ibarretxe va seguir els camins constitucionals i el PP i el PSOE es van negar a admetre ni tan sols a tràmit la modificació de l'Estatut de Gernika, que el Rei no té la més mínima capacitat mediadora com ens apunten, i que com deia Azaña no es pot aturar un torrent amb una espasa.

Els entra per una orella i els surt per una altra. Espanya és, com en temps de Franco, 'una, grande y libre'. Però els problemes s'acarnissen.

La nova hegemonia

El sobiranisme ocupa l'espai central de la política catalana que durant dècades havia protagonitzat el catalanisme. És l'únic projecte polític clar i definit a Catalunya; amb capacitat de mobilització i de generar esperança. No és una invenció política. Tot al contrari. És un moviment molt profund, liderat des de la societat civil i seguit des de la política per càlculs electorals. Una part important de les noves generacions defensen la independència de la mateixa forma que els seus pares i avis clamaven per la 'llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia'. I precisament per a molts dels que van viure la transició i els intents fallits de trobar un nou encaix de Catalunya a Espanya, la independència significa la possibilitat del 'reset', de començar de nou. La possibilitat d'allunyar-se de la degradació que pateixen les institucions de l'Estat.

Dret a decidir

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El percentatge de ciutadans que es mostra favorable a la independència ha crescut de forma molt ràpida en els últims anys, i ja supera el 50%, però, segons totes les enquestes, és molt més ampli el consens al voltant del dret a decidir (70%). És un moviment transversal que no admet l'anàlisi simplista d'atribuir-lo a l'estratègia del nacionalisme conservador. És més, en la cadena humana de la Via Catalana hi va haver una notable presència dels sectors tradicionals de l'esquerra. El desig de 'decidir' ha arribat a tenir tanta força a Catalunya que resultarà molt difícil 'reconduir-lo' cap a qualsevol pregunta que no passe per l'opció d'independència 'si' o 'no'. D'aquí ve l'extrema dificultat dels contactes que s'acaben d'iniciar entre els negociadors de Mas i Rajoy.

Blog d'Iñaki Anasagasti