Artur Esteban: «El va trobar el meu germà l'endemà, entre les ruïnes»

-Tinc aquest record. És la revista que es publicava a l'escola.

-L'Escola del Mar.

-Sí. La revistaGarbí. Miri les pàgines centrals. Aquí.

-¿Els dibuixos? ¡Ah! Ja veig. «Il·lus-

tracions d'Artur Esteban, 11 anys». ¿Dibuixava? ¿Li agradava dibuixar?

-M'agradava. L'Escola del Mar era una escola molt especial, emblemàtica, d'avantguarda. Tothom hi volia anar perquè era diferent, i encara que a casa érem molt pobres, però molt pobres, el meu pare se les va arreglar perquè hi entréssim; alguna amistat, o influència, suposo.

-Parli'm del bombardeig. O sigui, del retall.

-El tinc aquí. Emmarcat. Miri'l.

-¿A veure? «Full trobat el dia després del bombardeig aeri de l'aviació franquista entre la runa de l'Escola del Mar, que va ésser esfondada i incendiada». Ahà… I aquest és el… És clar, no retall: tros de paper.

-El que va trobar el meu germà entre les runes. Fixi's. És el que va quedar del full de registre del curs 1931-32.

Només s'hi veuen cinc noms, miri…

-Enric Esteban Delgado. Joaquim Esteban Delgado. Artur Esteban Delgado. Carai. Els tres germans.

-¿No li sembla una increïble coincidència? El guardo com una joia.

-Expliqui'm la història. Què feia el seu germà mirant entre les runes.

-Era l'any 38, els dies dels bombardejos franquistes a Barcelona. Per la ràdio vam saber que l'escola havia estat bombardejada, i el meu germà gran, l'Enric, hi va anar l'endemà a fer un cop d'ull. Tenia 15 anys.

-¿I vostè?

-Jo en tenia 12. El cas és que l'Enric va arribar a casa amb el paper i no li vaig donar importància. Amb el temps, vaig entendre el seu valor.

-Ah. Però llavors se'l va quedar el seu germà.

-Se'l va quedar ell, sí, el va tenir durant molts anys, però em sembla que el tenia com una de tantes coses, potser ni el tenia penjat. I en canvi ell sabia que a mi aquestes coses m'agraden, per això un dia me'l va regalar.

-¿«Aquestes coses»?

-Els records, els documents. Miri, una foto antiga de la família. Aquest és el meu pare, i aquesta és la meva mare. A veure: ¿quants n'hi surten?

-Deixi-m'ho veure. Set.

-Ah, doncs això vol dir que ja se n'havien mort tres. Molt joves… Érem tan pobres, i ho vam passar tan malament, tan malament en la guerra…

-Ho sento. ¿Li puc preguntar…? ¿Quants…?

-¿Quants som vius? Jo sóc l'únic dels germans que queda, dels germans homes. De dones en queden dues. Aquest any faig 90 anys.

-El seu germà ja és mort, doncs. ¿Li va donar el paper abans de morir?

-Però molt abans. Quan va veure que jo el valoraria més. Amb el meu germà estàvem molt units. Deu fer que és mort... 15 anys, més o menys. ¿Sap que va anar a la guerra? El van ferir, per cert.

-¿Greu?

-Al peu. Va ser una història rara. Estava a l'Ebre. Quan el van portar a l'hospital es va trobar el metge de capçalera, el de tota la vida, el doctor Baldrich. Es van sorprendre molt, tots dos, i el doctor li va dir: «Mira, Enric, en condicions normals t'hauria d'amputar el peu, però com que no hi ha batalles en curs i a penes hi ha ferits a l'hospital, intentaré salvar-te'l». I l'hi va salvar. Li va quedar tort i contrafet, és cert, però l'hi va salvar. En fi…

-En fi.

-¿Sap que no és el primer d'EL PERIÓDICO que ve per aquí?

-Ah. ¿No?

-No. Miri. Li volia ensenyar el retall. Sara González. ¿La coneix?

-La conec. ¿Què és això?

-Un reportatge que em va fer sobre les meves etiquetes.

-Les seves etiquetes.

-Etiquetes d'hotels i aerolínies. De les d'abans. Les vaig començar a col·leccionar al principi de viatjar per feina; en vaig arribar a tenir 35.000.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

-Això són moltes etiquetes. ¿Les puc veure?

-Ja no. Després del reportatge, justament, em va trucar un comprador. Les hi vaig vendre.