Fa 30 anys que tinc 30 anys

Punt de partida en què no dubto que coincidirem: tota l'arquitectura institucional d'aquest país dóna ostentoses mostres de deteriorament. En realitat, potser seria més propi afirmar que és la nostra societat com a tal la que amenaça ensorrament, amb la totalitat dels seus mecanismes de cohesió posats en entredit. Probablement resultarà gairebé tediós a aquestes altures passar llista al comportament dels diversos sectors socials en aquests últims anys, començant pel de les elits, comportament que està portant el nostre país a un escenari extremadament semblant a latangentopoliitaliana dels anys 90.

valdria la pena que l'esforç per posar en perspectiva el que ens està passant no ens aboqués, malgrat les nostres bones intencions, cap a un plantejament que, rere la seva aparença innocent, es troba carregat de supòsits, no tots acceptables. Em refereixo al que tendeix a analitzar tot el cicle de la democràcia espanyola en termes de projecte generacional. L'esgotament manifest del model de convivència sorgit de la transició estaria expressant, segons aquest plantejament, la necessitat que tot el grup generacional que ha anat ocupant en aquests anys les diverses esferes de poder (polític, econòmic, cultural i intel·lectual en general) deixés pas a una nova generació, capaç d'abordar, sense les càrregues amb què ho va fer l'anterior, els reptes que toca afrontar en aquest moment.

Aquesta idea sembla trobar-se present, no sempre de manera explícita, en molts dels arguments que sentim i llegim diàriament, i fins i tot impregna una bona part del llenguatge periodístic més habitual. Raonaments tan generalitzats com que el fet que un tant per cert molt elevat d'espanyols no hagi tingut, per raons d'edat, l'oportunitat de ratificar amb el seu vot la Constitució constituiria una raó concloent perquè se'n desentengués, o expressions com la degeneració del Príncep(com a portadora d'una visió del món nítidament diferenciada i alternativa a la presumptageneració del Rei), tendeixen a consolidar en el nostre imaginari col·lectiu un esquema obertament discutible.

Fa 25 anysEduardo Haro Tecglenva publicar un memorable article titulatLa generación bífida, en què exposava una idea que no costaria gran esforç traslladar, amb les diferències pertinents, a la nostra actualitat. Al·ludint a la generació que en aquell moment rondava els 40 anys, assenyalava una important bifurcació que s'havia produït en el seu si. Havent compartit en la seva joventut ideals de transformació social (revolucionaris) i experiències vitals (molt més lliures en tots els plans), a partir d'un determinat moment una part dels seus membres hauria pres el rumb del poder, mentre que l'altra hauria anat lliscant cap a l'autodestrucció i la mort (el nom, no esmentat en cap moment, l'ombra del qual es projectava al llarg de tot l'article era el d'Eduardo Haro Ibars).

Notícies relacionades

Regeneració democràtica: què com i amb qui

La jugada que mereixem

Sense entrar ara en un balanç global dels encerts i els errors d'aquestes dècades de democràcia, el pitjor del plantejament generacional és la injusta uniformitat que dóna per descomptada i que compleix en realitat la funció d'ocultar les profundíssimes diferències i contradiccions que es donen dins de tot grup generacional. Relatar la història recent del nostre país des de la perspectiva del sector d'aquella generació a la qual li va anar més bé, no deixa de ser una variant de la famosa «història dels vencedors» a què es va referirWalter Benjamin. Probablement el que ha introduït molta confusió en aquest assumpte és que els quivan vènceramb la democràcia van ser uns vencedors molt particulars, és a dir, uns vencedors que sempre es van entestar a parlar de si mateixos com si fossin uns vençuts, fins i tot quan ostentaven les cotes de poder més elevades.

PERÒ la lliçó també hauria de constituir un avís. No tots els que ara tenen al voltant de 40 anys estan passant una situació difícil. La gran majoria, sí, per descomptat. Doncs bé, em preocuparia que es pogués tornar a repetir el pitjor del passat recent i que, d'aquí no gaire, la llengua d'aquesta nova generació també es bifurqués i els qui haguessin aconseguit escapar-se de la tempesta actual utilitzessin per continuar protegits (quan no ben al capdamunt) el llenguatge i els discursos dels qui van naufragar. Algú nascut, segons el seu propi testimoni, al mateix temps que la democràcia es referia fa poques setmanes, amb to inequívocament crític, «alshippiesque ens governen», i no li faltava raó. Pel que fa a mi, no voldria acabar els meus dies, d'aquí uns anys, havent de llegir un article titulatEls antisistema que ens governen. No sé si seria capaç de sobreposar-me a l'atac de melancolia.