Tinc un amic polític...

¿Què té la política que tothom la pretén? Sorprèn que en aquests temps on no hi ha enquesta d'opinió que no certifiqui un rebuig majoritari als polítics, la política entesa com a cosa pública (en l'accepció més àmplia) s'hagi convertit en refugi de qualsevol. Ens escandalitzem quan una persona que ha ocupat un càrrec rellevant a les institucions --regidor, alcalde, ministre, diputat, jutge...-- se'n va a treballar al sector privat i, tot i haver estat els dos anys de rigor de braços plegats, generalment acaba tractant coses relacionades amb la seva tasca pública. És normal. Ningú en una empresa privada contracta un metge com a programador informàtic o un expert en fiscalitat per dissenyar el departament de distribució.

L'últim cas, el deJuan José Güemes, exconseller de Sanitat de Madrid, ha estat l'exemple més clar que el problema no és de lleis, sinó d'honestedat i que el descrèdit de la cosa pública (polítics inclosos) gairebé sempre té a veure amb el que és privat. I també l'exemple més clar que la protesta popular (en el sentit de poble) és la millor auditoria interna sobre el comportament dels nostres governants en vista que ells han oblidat una de les principals tasques de la seva condició, la del control de les seves activitats i actituds. Però no n'aprenen.

En plena bronca per la'caixa B' del PP, sense haver-nos recuperat encara del gol que va pretendre colar-nos el marit de la senyoraFabra i amb la senyoraCospedal tancant l'any amb un sou de 158.389 euros nets (12.013 euros menys que el que estava pressupostat per al príncep Felip aquest any), arriba el senyorGuindos (a qui li ve com l'anell al dit la pregunta del principi) i no se li acut res me's que deixar la gatera oberta perquè tornin a ocupar els seus càrrecs els imputats i condemnats pel saqueig de les caixes d'estalvi.

Sospitosos habituals

L'esborrany del seu projecte de llei no impedeix que tots ells --el condemnatAlfredo Saénz, els sospitosos habituals comRato iMoltó, entre altres-- tornin a ocupar un càrrec en aquestes futures institucions, fins i tot dirigir-les. Amb tot plegat, d'aquí uns anys la tornarem a ballar: als ciutadans ens abaixaran el sou per sortir a rescatar les caixes transvestides en bancs (o viceversa) i els polítics seguiran posant la mà al foc els uns pels altres i sense cremar-se.

És sorprenent que ningú li hagi dit al senyorGuindosque fa posar vermell només la possibilitat que hi hagi pensat, que ens és igual que sigui el supervisorBanc d'Espanya(que ja va tenir un governador al banc dels acustas i un altre de més recent que vivia als llimbs) el que decideixi si elsSaénz de torn són els cridats a entrar i sortir per la porta giratòria de l'Audiència Nacional, que el que volem és que deixi molt clar en aquesta futura llei que al sospitós, ni aigua. No cal ni dir del condemnat.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Encara que no es guanya molt ni com a ministre --segur queGuindos tenia una nòmina molt més voluminosa aEndesa, Lehman Brothers oPricewaterhouse, firmes que van conèixer la seva bona feina--, la política és un bon lloc per fer contactes. Però el que segur que desperta més enveja és aquesta capacitat que dóna la política per fer combregar els altres amb rodes de molí i que no és res més que la de fer lleis.

Amb una llei feta a mida per a uns quants i una majoria absoluta alParlament, tant és el que diguin les enquestes. Ja fa temps queBerlusconi va demostrar els avantatges de ser a la política, a la qual ara ha tornat buscant un paraigua legal que ell es va fer a mida.