No m'agrada i diré que és fals

Durant aquells anys en què el catalanisme va ser, políticament, una força discreta dins de l'Estat, les baralles electorals se celebraven entre els poders més reconeguts a Madrid: socialistes i conservadors. Potser ni els socialistes del PSOE ni els dretans del PP estaven tan clarament diferenciats, en la pràctica, com en altres països, però el bipartidisme s'havia estructurat així. Hi havia, és clar, altres forces, però en el joc polític tenien una importància reduïda. L'important era que es consolidessin les dues opcions majoritàries. Podien ser anomenades dretes i esquerres, encara que aquelles dretes i aquelles esquerres presentessin un perfil menys diferenciat que en altres països.

S'ha d'admetre la realitat: la doctrina i, sobretot, la pràctica política que volien imposar uns i altres, quan s'instal·laven en el poder, no eren ostensiblement diferents. Però la situació ha canviat una mica, o potser molt, d'ençà que a Catalunya s'ha imposat, electoralment, una majoria independentista. Davant d'això, la dreta espanyola s'ha fet més dreta i l'esquerra, menys progressista. L'enfrontament tradicional entre dues doctrines d'actuació política, que és el que passa a Europa, aquí s'ha esvaït visiblement. El dretà PP vol compartir amb el PSOE la mateixa actitud contra la reivindicació catalana que ha aparegut amb una força inesperada. I molts ciutadans, d'aquí i d'allà, han hagut d'adoptar alguna posició més o menys compromesa. La posició del dretàJavier Arenasha estat la de renyar els socialistes catalans, i els ha comminat que es neguin a apuntar-se a «falsos debats territorials». Que em permeti el senyor vice-secretari general que el corregeixi. No es tracta de «falsos debats» perquè «debat» -consulti el diccionari- significa «discussió, contesa». I aquesta «contesa» no és falsa, sinó que té una existència real. En política, com en la vida, no és prudent negar els fets.