Al país dels bornis

Hi havia una vegada un país de bornis. Els havien tret els ulls els defensors dels contenidors. En aquell país, els contenidors d'escombraries eren molt importants perquè els pagaven entre tots. Els ulls no eren tan importants i manifestar-te et costava, doncs això, un ull de la cara.

Al país dels bornis, les persones es tiraven per la finestra. Evidentment, ho feien perquè no podien més. Primer les acomiadaven, encara que treballessin molt i bé. Després algunes renunciaven a l'atur per fer-se autònoms i seguir treballant, però era una trampa i tampoc així arribaven a final de mes. Posem que tenen famílies i una hipoteca. Posem que no la tenen. És igual, la desesperació entrava en aquelles cases, que, a mig comprar o de lloguer, els que hi vivien estaven a punt de perdre.

Notícies relacionades

Un gest imprudent

Quan les dones treuen la millor nota

Al país dels bornis existia una paraula màgica que no resolia els problemes, però els justificava. La paraula eracrisi. Et feien fora de la feina per la crisi, t'apujaven els impostos per la crisi, et retallaven els serveis socials i l'educació. Feien que et sentissis culpable fins i tot culpant-ne la crisi. Et demanaven que tinguessis paciència i t'advertien que l'any que ve seria pitjor. No obstant, feien poca cosa per evitar-la. Bé, sí, protegien els contenidors, aquell bé tan preat que pagaven entre tots. Protegien els bancs, que també pagaven entre tots encara que fossin ells els que obtenien més rendiment de la paraula màgica.

La gent no volia llançar-se per la finestra. Els cínics deien: «On es tanca una porta, s'obre una finestra». Les finestres deixaven d'obrir-se al món per estavellar-te contra ell. El país dels bornis criava corbs. Perquè qui no volia veure el que passava, aquell que es feia voluntàriament cec, aquell era el rei.