Gent corrent
Jordi Guillamón: «És una medalla d'aquella època, que utilitzo sempre de clauer»
«És una medalla daquella època, que utilitzo sempre de clauer»_MEDIA_2 /
-Des dels 10 anys, i no exagero; des dels 10 anys que estic fent coses.
-¿I ara en té?
-77.
-Expliqui'm. ¿Què va passar als 10 anys?
-Va passar que tenia un oncle, l'oncle Baldiri, germà de la meva mare, que vivia a Gràcia, al carrer de Salinas, en uns baixos. L'oncle Baldiri feia joguines artesanals i les venia a les grans botigues de l'època a Barcelona, i tenia un taller al jardí de la part del darrere. El cas és que jo sempre hi estava ficat, i allà, de fet, va ser on vaig aprendre a fer servir les eines. Però és que resulta que en aquell jardí es feien altres coses.
-¿Quines coses?
-Era on es feia tota la feina de cara a les festes del barri. I jo sempre hi estava ficat. Hi vaig aprendre molt. Recordo que en aquell carrer també hi vivia Santi Sans, que s'havia casat amb una de les integrants de Las mulatas del Caribe, i això va ajudar el carrer perquè aquella noia va introduir tot un nou concepte en termes d'escenografia. De fet, en aquella època Salinas sempre quedava entre les primeres.
-¿Què feia, vostè?
-¡Jo era un marrec! Feia el que em deixaven fer, com es pot imaginar. El que va passar va ser que també en aquells anys, quan jo en tenia 14, es va fundar a l'institut una escola de teatre. Li parlo de l'any 48. I des d'aleshores fins que em va tocar anar a la mili vaig estar allà, fent teatre.
-¿Escenografia?
-Actuació, sobretot; era el primer actor, de fet, i vaig fer molts papers, encara que també és cert que allà vaig començar a fer una mica d'escenografia. Per descomptat, no hi havia gens de pressupost i treballàvem sobretot amb decorats de paper, més que, diguem-ne, amb coses sòlides. Miri, per cert: he dut una cosa. Aquí.
-¿Un clauer?
-És una medalla que em van donar aleshores, i que des llavors porto a sobre; la faig servir de clauer. ¿Veu què hi diu? 'Premi a l'Art Escènic'.
-Em va dir que hi va estar fins que va anar a la mili. ¿I després? ¿Va tornar i es va dedicar a estudiar teatre?
-No. Jo sempre m'he dedicat al teatre aficionat. De fet, vaig començar a treballar a la fàbrica Olivetti, perquè el meu pare hi treballava i em va aconseguir una feina, però mentrestant vaig entrar en contacte amb una penya blaugrana que tenia un quadro escènic, i hi vaig estar bastant temps, fins a l'any 62, quan van passar dues coses: que em vaig casar i que em van oferir una feina de representant comercial. Una bona feina, la veritat, que després vaig fer tota la vida, fins que em vaig jubilar. Entre una cosa i l'altra no tenia temps per al teatre, i ho vaig deixar.
-¿Una penya amb quadro escènic?
-No és habitual, però aquesta en tenia. Tenia fins i tot una secció de sardanes. Ho dic perquè la meva dona era sardanista. La vaig conèixer allà.
-Ja ho entenc. Ho va deixar però per un temps. El teatre. ¿No?
-Sí, és clar. Fins a l'any 97, quan jo tenia la meva vida laboral ben encarrilada, era el número u en vendes i per dir-ho així no tenia problemes. Llavors em van proposar dirigir el grup d'una cooperativa que es deia L'Amistat. Es diu, de fet.
-Entenc que des d'aleshores no ha tornat a parar.
-He estat a diversos llocs, diversos projectes teatrals des d'aleshores, sí. Sobretot al Partiquí, que és una associació teatral del Clot. Allà vaig estar entre el 2002 i el 2007, només fent escenografia. Per diversos motius, però per un en particular.
-Expliqui-m'ho.
-Perquè he anat perdent la memòria. A mi abans em donaven una obra de teatre i al cap de dos dies ja me la sabia tota sencera, però ara, ja ho veu, fins i tot m'he d' apuntar les coses.
-I ara està a l'Orfeó Martinenc, ¿no? Al grup de teatre. Cloteatre.
-Sí. Treballo molt. ¡Estic fent l'escenografia de cinc obres alhora! Treballo molt però m'ho passo molt bé. I això és el que importa.
Notícies relacionades-Està jubilat.
-És clar. I hi dedico moltes hores, però m'agrada, de manera que el temps no passa, o passa de pressa. Així haurien de ser totes les feines.
