Dues mirades
Aigua i foc
Una de les conseqüències més intel·lectualment nutritives d'aquest guirigall dessincronitzat que hem viscut fora de les piscines és haver descobert que les ordenades ondines no són les poupées de cire que surten rialleres de l'aigua, amb el cabell engominat i un rictus que no se sap mai si és de plaer o de dolor. Són de carn i ossos i tenen criteri propi. Andrea Fuentes, per exemple, se'ns ha aparegut com una atractiva Lisbeth Salander, amb mirada incisiva i un verb fluïd, i Thais Henríquez, de faccions feréstegues, ha dit, en resposta a les crítiques d'unes seves companyes, que sentia orgull d'haver après català quan Anna Tarrés l'entrenava.
La destitució de Tarrés s'ha convertit en un culebrot de primera categoria. Enveges, crítiques, potser injúries, unes gotes de sexe i de poder, conjures, traïcions, declaracions de suport, enemistats i fidelitats. ¿Anna Tarrés era un monstre o era una perfeccionista que sabia, com aquella professora de Fama, que la glòria només s'aconsegueix amb patiment? Els directius han parlat dels «valors de l'esport» i han dit, amb veu baixa, que no tot s'hi val.
Però hi ha unes medalles celebrades, uns èxits cobejats i compartits. ¿I si han fet fora Anna Tarrés perquè l'equip era «massa» català? «Volem expandir i integrar, un concepte més plural», ha dit Fernando Carpena, el president de la Federació Espanyola. Potser és que ja preveu la secessió, aquest home.
