Raymond Chandler i la independència
El mestre de la novel·la negra Raymond Chandler explicava que construïa les seves històries improvisant, sense guió previ perquè, deia, era una manera de sentir viva la literatura, i que quan s'encallava en el relat, obria una porta i apareixia un tipus amb una pistola. Això és una mica el que un té la sensació que està passant en aquesta espiral febril independentista que ens ha entrat als catalans: que hi ha molta improvisació i apareixen massa tios amb pistola darrere les portes per sorpresa.
Defensar l'independentisme des del diàleg serè i les regles de la democràcia és tan legítim i respectable com tot al contrari. El que passa és que en tot aquest procés hi ha aspectes inquietants, indefinicions que generen alguns dubtes. Ahir, els delPolòniavan protagonitzar un divertit gag en què s'escenificava l'enterrament de la puta i la Ramoneta per part de CiU, aquella tàctica de nedar i guardar la roba que tan bé va saber gestionar el president Pujol. Però molt em temo que un dia descobrirem que no estaven mortes, sinó deparranda.
En les revolucions és molt important el líder, ungit d'èpica i que sempre es posa davant en la batalla. Se suposa que en això el líder és el president Artur Mas, però una mica estrany. Anima amb els seus fontaners la manifestació de la Diada, però no hi va, només hi envia el seu esperit. ¿Algú s'imagina Washington, Bolívar, Castro, Zapata o Garibaldi liderant les seves batalles en esperit? L'endemà Mas va a Madrid i protagonitza una brillant, brillantíssima, conferència al Fòrum Europa. Va estar esplèndid, però es va cuidar molt de no pronunciar mai la paraula independència. Estrany.
Ahir va la Moncloa a veure Rajoy, en una trobada de la qual tots coneixíem el guió. Siguem seriosos: ni encara que el líder del PP volgués podria en aquests moments donar-li el pacte fiscal a Catalunya, malgrat les justes raons esgrimides per Mas, que ho són. Fins i tot sabent el final, un esperava que el president fes una mica de tarradellisme, tal com està entestat aquests dies a reproduir episodis de la història de Catalunya del segle XX. Fa uns dies hi va haver una espècie deremakede la Mancomunitat, amb l'acord sobre tributació firmat amb les diputacions, i ahir, el secretari general Francesc Homs parlava de declarar l'estat català, com Companys el 34. És més que sabut que el 1977 Tarradellas i Suárez van mantenir una tensa reunió que devia acabar tan malament com la de Mas i Rajoy. El llavors president a l'exili, que sabia més per vell que per Tarradellas, en lloc de trencar les cartes va sortir dient que havia anat fantàsticament bé. I aquesta hàbil maniobra va fer possible després la restauració de la Generalitat. Mas hauria pogut emular en part el seu predecessor i deixar alguna porta oberta, però va optar per la ruptura. Rajoy no l'hi devia deixar fàcil, però tampoc l'hi va deixar Suárez millor a Tarradellas fa 35 anys.
Mas va tornar a Barcelona derrotat, però amb aquesta mania que tenim els catalans de celebrar les derrotes, el vam rebre com un heroi amb una festa sobrera i provinciana. Com va escriure un col·lega al Twitter, Mas va sortir de la Moncloa com un líder europeu i va arribar a la plaça de Sant Jaume com un alcalde de poble.
Però a part de les de Mas, hi ha més indefinicions. El Camp Nou esclata en un crit eixordidor d'independència que diuen que es quedarà petit quan vingui el Reial Madrid. A ningú sembla importar-li que el president blaugrana digui hores abans que el Barça seguirà jugant la Lliga espanyola encara que Catalunya sigui independent. Estrany. I se me n'acut una altra. En terres de Lleida es viu també l'eufòria independentista. Menys quan el Ministeri de Defensa anuncia el tancament de l'acadèmia militar de Talarn --que és de l'Exèrcit espanyol-- i es munta el ciri. Tots s'estiren els cabells perquè la marxa dels militars enfonsarà l'economia local i junts, independentistes i no, no paren fins que es queda. Estrany també. I de tot això, ¿què n'opinen els empresaris? ¿I La Caixa? Els del cava encara no s'han recuperat d'allò del boicot. ¿Què pensen ara? Un dia d'aquests Mas convocarà eleccions anticipades a menys de dos anys de la seva investidura. En països seriosos això es diu fracàs, però la independència ho tapa tot, fins i tot les retallades socials a dojo. Els de CiU pensen -i probablement tenen raons sobrades per fer-ho- que aquesta vegada obtindran una folgada majoria absoluta. Veurem si això de la independència va en el programa electoral o surt un tipus amb una pistola darrrere d'una porta a l'estil Chandler. Aquesta serà la primera prova del nou del lideratge secessionista de Mas.
