Els dèficits democràtics de la política
L'activitat política d'aquest país, centrada en aquests moments en els últims casos decorrupció, la nefasta gestió de lacrisi econòmica i eldebat sobiranista a Catalunya, revela cada vegada mésdèficits de qualitat democràtica que sovint fins i tot s'expressen de forma pública sense rubor i sense que sembli escandalitzar a molts. És com si els actuals polítics d'aquest país haguessin fet campana el dia que a classe van explicar què és la democràcia.
¿Com pot ser que membres de governs i càrrecs electes diguin coses com que s'ha d'impedir laconsulta sobiranista que impulsa el Parlament de Catalunya i seguir en els seus càrrecs? Perquè en les democràcies un pot ser legítimament independentista o no i estar a favor o en contra de la consulta i defensar les seves posicions. Però el que en cap cas es pot negar és l'exercici de l'essència mateixa de la democràcia, que és que els ciutadans vagin a les urnes, i menys quan són convocats per una àmplia majoria d'un legítim parlament, que per als que van fer campana és on els ciutadans dipositem la sobirania que laConstitucióatorga al poble.
Escoltar avui un polític a través dels mitjans s'assembla cada vegada més a una espècie de club de la comèdia. Com a mostra, Arias Cañete, aquest linx de ministre que sense posar-se vermell és capaç d'afirmar que lareforma laboral està donant els seus fruits reforma laboral el mateix dia que s'anuncia que a Espanya ja hi hasis milions d'aturats. Les compareixences dels polítics comencen a ser un insult constant a la intel·ligència dels ciutadans. Això quan compareixen, perquè a sobre tenim un president del Govern que ignora que democràcia també és saber donar la cara quan l'extresorer del seu partit està al centre d'un huracà de presumptes corrupcions i evasions de capitals mentre augmenta la pobresa al país.
Però encara hi ha una cosa més greu, quan a propòsit del debat sobiranista català s'ha posat de moda dir això que qualsevol canvi en elmodel d'Estat s'ha de fer dins de la legalitat vigent. Doncs si arribem a fer latransiciórespectant la legalitat vigent, encara estaríem regits per leslleis fonamentals de l'Estat, no s'haurien legalitzat els partits i no tindríemdemocràcia.
O aquest país madura democràticament d'una punyetera vegada o serà totalment impossible emprendre mai un canvi en el model d'Estat que permeti avançar cap al federalisme o un altre futur, això que alguns anomenen unasegona transició. Una manera d'explicar la primera transició és que va ser possible perquè un dia es van trobar asseguts al voltant d'una taula una sèrie de persones que representaven diferents sensibilitats ideològiques i l'única sortida dels quals era no aixecar-se de la cadira sense haver arribat abans a un acord. No hi havia cap més alternativa. I aquesta voluntat --i necessitat-- d'acord exigia al seu torn voluntat a l'hora de cedir.
Notícies relacionadesI efectivament tots van cedir en alguna cosa, els que venien del règim, l'esquerra, els monàrquics, els nacionalistes i, especialment, els comunistes, que ambSantiago Carrillo al capdavant van exhibir una gran maduresa democràtica en tot el procés que va tenir la seva màxima expressió després de l'assassinat dels advocats laboralistes d'Atocha, del qual ara es compleixen 36 anys. Els comunistes van contenir la seva ràbia davant aquella provocació feixista que només buscava una excusa per acabar amb la reforma. Encara estremeixen les imatges d'aquell eixordador silenci de dolor que va presidir el pas dels fèretres. Aquell dia potser la democràcia va guanyar la seva batalla més decisiva contra les restes del franquisme. I el comunisme va cedir tant que va passar de liderar la lluita antifranquista a la clandestinitat a tenir només un paper gairebé residual en els posteriors mapes parlamentaris.
Avui, en canvi, ningú està disposat a cedir res perquè ningú té voluntat d'acord, només de ruptura o immobilisme, escudat aquest últim en unaConstitució que ja fa estona que necessita canvis. És trist reconèixer que hi havia més consciència dels valors democràtics en aquells difícils anys que van seguir a la mort deFrancoque en l'actualitat. ¿Com ho hem pogut fer tan malament?
