«Aquí he sabut què significa ser llatinoamericana»

-Diuen que Barcelona i Medellín s'assemblen...

-Potser perquè compartim l'esperit de negociants i de serechados pa'lante,com diem allà. Ara aquest vincle es veu reforçat pel nostre agermanament cultural.

-Fa nou anys que viu a Barcelona i ha sigut estudiant, cangur, ha treballat per a una ETT, ha fet teatre i ara...

-Ha sigut un procés llarg, però des del 2008 treballo de gestora cultural a la Casa Amèrica Catalunya.

-Va venir…

-Vaig venir perquè volia reptar-me a mi mateixa i conèixer una altra cultura, però com que no podia demanar una visa per creixement personal, vaig fer un màster en gestió cultural. A Medellín, feia tallers de promoció de lectura. Treballava en biblioteques, dissenyava vetllades artístiques... Durant sis anys, vaig treballar molt i necessitava parar.

-Va venir als 29 anys.

-Vaig llegir en un conte que als 30 anys te n'has hagut d'anar del teu país o serà molt difícil fer-ho.

-Caram, pels pèls…

-¡I gairebé torno als 15 dies! Em va semblar que Barcelona era un monstre. Em van aclaparar el metro, la Renfe, els ferrocarrils i el fred...

-¿Què va passar?

-Vaig trucar a la meva mare, a una amiga, a la meva psicòloga... i m'hi vaig quedar.

-I va acabar el màster.

-Havia arribat amb un préstec i vaig decidir quedar-m'hi i ajuntar els diners. A Colòmbia, hauria trigat anys. Vaig començar a treballar cuidant nens. Me'n recordo que vaig fer un cartell en què es llegia:Amb un conte et cuido: servei de cangur acompanyat amb lectura de contes. Després em va vèncer el visat i em vaig posar a estudiar català.

-¿Pels papers?

-[Silenci] Vaig anar a estrangeria i el funcionari em va dir que aquests estudis no em servien i que agafés un avió i tornés a la meva terra. Però la senyora a qui li cuidava el nen em va fer els papers com a treballadora domèstica i això em va ajudar.

-De moment, Barcelona no apareix en el seu relat.

-És que jo no la vaig descobrir fins molt després. Quan vaig arribar, el que em meravellava és que podia caminar tranquil·la a qualsevol hora.

-¿Quan i com la descobreix?

-A través de la meva feina al consolat de Colòmbia com a gestora cultural. Al principi, hi treballava com a voluntària. I després, com a administrativa. En el meu temps lliure feia un màster en gestió cultural.

-¿Què feia com a administrativa?

-Al consolat tenia contacte directe amb moltíssims colombians. Hi havia molts vellets sols. Hi va haver qui va arribar casat. Verdaders drames que trenquen l'ànima.

-¿Quant temps va estar-hi?

-Dos anys. Llavors ja sabia que volia quedar-m'hi, sentia que hi havia alguna cosa més per a mi a Barcelona.

-I és al consolat quan apareix Bar-celona ...

-Sí. Des del consolat vaig començar a saber com s'havien de fer les coses aquí a nivell de gestió cultural.

-¿I després?

-Es va acabar la feina i me'n vaig anar dos mesos a Medellín. Ja feia quatre anys que no hi anava, que no veia la família. Abans de marxar vaig entregar currículums, vaig trucar a portes. Volia acabar de pagar el préstec. Una d'aquestes portes va ser la Casa Amèrica Catalunya.

-¿Va entregar el currículum?

-Sí, i vaig demanar una reunió amb el director. El dia abans d'anar-me'n de viatge em van trucar i hi vaig anar amb un projecte. Quan vaig tornar, em van oferir la feina.

-¿Ja es reconeix a Barcelona?

-Molt. I a Barcelona, treballant a la Casa Amèrica Catalunya, he descobert què és ser llatinoamericana. No ho sentia així a Colòmbia.

-¿Amb què es queda d'aquesta ciutat?

-Barcelona és una potència per tota la multiculturalitat que hi ha. A més, aquesta ciutat t'iguala.

-¿Perdó?

-Sé que hi ha classes socials, però sento que la barrera entre les unes i les altres és més lleu. Aquí sóc amiga de gent de Medellín que potser no hauria conegut perquè la ciutat mateixa no ho permet.

Notícies relacionades

L’amnistia és legal: ¿i a mi què?

Exercicis sobre la redempció

-¿I alguna cosa que trobi a faltar?

-Aquí se'm va oblidar què és la pluja. Vaig haver de tornar als contes de Gabriel García Márquez per recordar-la.