Gent corrent

«A alguns els diria: Deixa donar corda al català»

Argentina a Malgrat de Mar. Va arribar d'un país que és -diu- «un còctel de cultures, i totes europees».

4
Es llegeix en minuts
«A alguns els diria: Deixa donar corda al català»_MEDIA_1

«A alguns els diria: Deixa donar corda al català»_MEDIA_1 / JOSEP GARCIA

Deu mesos després que ho fes el seu marit, Rosario va volar des de Buenos Aires a Barcelona. Era l'abril del 2003 i s'havia emportat els seus dos fills grans, Julián, de 3 anys, i Mateo, d'un, que amb la petita Lara -que va néixer a Catalunya fa dos anys i mig- han facilitat la integració d'aquesta parella argentina que va prendre la decisió d'esquivar elcorralitoemigrant a Espanya.

-¿De quina manera els han ajudat els seus fills a integrar-se?

-Els nens són un punt de connexió fonamental amb un nou entorn, sobretot per l'escola. Quan vaig arribar, com que no tenia feina, em vaig involucrar molt a l'AMPA. Era coordinadora de monitors extraescolars. Però, al parc o a qualsevol lloc, els nens t'acosten a unes altres persones. Una de les meves bones amistats aquí, la Inés, va sorgir quan ens trobàvem, un mes de juny, soles cadascuna amb un fill de la mateixa edat a la piscina de l'apartament on residíem a l'arribar. De seguida vam congeniar, però el punt de trobada van ser els nostres fills.

-¿Va fer vida de turista així que va aterrar?

-Sí, jo estava encantada. Per ser nouvinguts, allò era un luxe per a nosaltres. Un amic del meu marit ens va prestar el seu apartament d'estiueig a Malgrat de Mar, perquè hi visquéssim la resta de l'any. Estàvem davant de la platja i teníem pista de tennis. Però després de tres estius d'agafar-ho tot i de mudar-nos per deixar l'apartament, ens vam traslladar a un altre.

-També a Malgrat de Mar.

-És clar. Aquí els nens ja estaven inscrits a l'escola i tenien els seus amics. A més a més, Malgrat és com Trenque Lauquen [província de Buenos Aires], la ciutat on vam néixer l'Alejandro, el meu marit, i jo. Malgrat és per a Barcelona el que Trenque Lauquen és per a Buenos Aires.

-¿I no l'ha intrigat mai saber com viuria a Barcelona?

-¡¡Sí!! A mi m'hauria agradat viure a Barcelona, és una ciutat que m'encanta. És molt més moderada que Buenos Aires, que té un punt de monstre. A Barcelona pots sentir tantes llengües diferents i pots fer un munt de coses. Des de Malgrat veig Barcelona una ciutat oberta les 24 hores del dia. Però quan vam arribar ens venia de gust canviar a una vida més tranquil·la. A la capital d'Argentina no pots anar enlloc en bicicleta o en metro. A Malgrat, els meus fills van a l'escola en bici. I a l'hivern podem anar a jugar i a menjar a la platja. I els nens aquí són més independents.

-I a l'Argentina, ¿hi tornaria?

-Hi tornaria si tingués prou diners per emprendre un projecte laboral. Si no pogués tornar-hi millor de com me'n vaig anar, no ho faria. No voldria tornar a sentir-me immigrant, però és el meu país, i n'enyoro la família, els amics i algun menjar típic.

-¿Què representa per als seus fills tenir doble nacionalitat?

-Se'ls obren moltíssimes portes, a Espanya i a Europa. Penso, per exemple, en les beques a les quals podran accedir. I tindran una visió del món totalment diferent, han vist Amèrica i Europa. Ells ja seran sempre d'aquí, però el meu marit i jo sempre serem de fora per més que passin els anys. I no ho dic amb tristor. Jo em sento d'allà i d'aquí i, per a la gent d'aquí som immigrants. Encara que una vegada algú em digués: 'No, vostès els argentins no són immigrants'.

-Aquesta afirmació denota que hi ha qui estableix categories d'immigrants... ¿Què li va respondre?

-Li vaig dir que sí que ho sóc. Això no vol dir que no m'hagi sentit ben acollida. Però sempre hi ha alguna cosa que et recorda que no ets d'aquí. Em vaig apuntar a classes de català, havia d'anar en tren a Blanes, deixar els nens amb algú, estudiar i esforçar-me. Em feia moltíssima il·lusió poder-lo practicar al carrer, però molts, al sentir el meu accent, canvien de llengua. M'enfado molt quan m'ho fan. Sobretot si és en llocs oficials. A alguns els diria:'Deixa donar corda al català'.

-Però ¿el balanç de la seva vida aquí és positiu?

SEnDMolt. A Buenos Aires treballava de secretària en un estudi jurídic, però el meu marit tenia poca feina. Aquí, sóc recepcionista en un càmping tot l'estiu, i ell es va especialitzar en estucat venecià i li va molt bé. Ha treballat al Museu del Prado i, fins i tot, ha pogut canviar d'empresa.

Notícies relacionades

-¿I troba a faltar alguna cosa?

-Hi ha un aspecte en què crec que aquí no s'ha evolucionat. La psicologia és encara un gran tabú. Aquí la gent no s'atura a analitzar res. Si et coneixes bé, pots millorar.