El significat de les paraules
Del filòsof com a emprenedor
El pensador treballa en un règim laboral de cooperativa formada per la humanitat en el seu conjunt
Del filòsof com a emprenedor_MEDIA_2 /
Tradicionalment, el terme emprenedor era utilitzat en exclusiva com a adjectiu per qualificar les persones que «emprenen amb resolució accions dificultoses o atzaroses», d'acord amb la definició que apareix al diccionari de la RAE. Ser emprenedor era, per tant, una qualitat que es predicava d'algú, com es predicava, per exemple, la seva intel·ligència. Però a ningú se li acudia substantivitzar el terme i dir d'una persona que és «un intel·ligent», posem per cas. És cert, segur que deu estar pensant algun lector, que sí que diem el seu contrari, és a dir, és «un tonto», igual que afirmem que és «un covard», «un valent» o «un boig».
Efectivament, parlem així però només quan volem indicar que algú veu definida i esgotada la seva essència per aquest tret. Així, «un tonto» equival a un tonto rematat, «un covard», un complet covard. Si apliquéssim aquesta mateixa lògica a la paraula que estem comentant, un emprenedor seria algú definit pel seu caràcter resolt, decidit i, si ho volen, audaç. Però, ¿és a això al que es fa referència quan avui dia es parla d'aquesta figura als mitjans de comunicació o a les tertúlies polítiques? Fa tota la sensació que no.
LITERALMENT, emprenedor és el que emprèn o, si ho prefereixen, el que tira endavant una empresa. Com tampoc es tracta de tenir por de les paraules (¿quin mal ens poden fer?) diguem-ho clar: en realitat, emprenedor és un sinònim d'empresari. Un cop constatat això, potser convindria afegir-hi un matís més: es diria que la nova versió del vell terme sembla alliberar-lo de connotacions històriques més aviat antipàtiques o directament poc desitjables (que el situaven més a prop d'un sinònim d'explotador que de qualsevol altre tret). De fet, fins i tot es podria afirmar que la mudança terminològica ha assolit el seu objectiu i no només l'adjectiu s'ha substantivitzat, sinó que el substantiu s'ha hipostasiat, de manera que ha arribat un moment en què l'emprenedor ha acabat per identificar-se amb el professional del fet d'emprendre, sense que, pel que sembla, faci falta especificar l'objectiu del que s'emprèn.
Així, recordo que fa uns 10 anys, en ocasió de ser convidat a impartir una xerrada per als estudiants de batxillerat d'un col·legi de la nostra ciutat, vaig tenir ocasió de departir amb ells sobre les carreres universitàries que desitjaven cursar. Em va sorprendre l'alt nombre que volia estudiar alguna modalitat de direcció d'empreses (o sigui, que aspiraven a ser emprenedors). Però em va sorprendre encara més que, quan jo els vaig plantejar una pregunta que em va semblar òbvia, és a dir, quin tipus d'empresa (vull dir, dedicada a quina activitat en particular) somiaven de dirigir cap va ser capaç de respondre'm, encara que també he dir que cap semblava haver pensat en la qüestió. La professora d'aquests nois, antiga companya meva a la facultat, me'n feia a la sortida de l'acte un resum: «En realitat, el que tots volen és ser caps». El resum el rematava amb una postil·la no exempta de sarcasme: «A aquest pas, hi haurà més caps que indis».
La pregunta que a aquestes altures de l'article probablement es deuen haver plantejat alguns lectors és la de què ha de dir en relació amb aquest tema un filòsof. No crec que els filòsofs estiguem per legitimar, interpretar o entendre millor la pràctica empresarial, o per indicar quines són les virtuts que han d'adornar un emprenedor que s'ho valgui (ja ho saben, capacitat de lideratge, esperit d'equip i altres qualitats anàlogues). D'això el filòsof no en pot parlar perquè d'això no en sap res, però també per una altra raó, a parer meu encara més important: no crec que constitueixi la tasca del filòsof com a filòsof ocupar-se en aquests quefers. Però no per supèrbia, presumpció o pecat semblant, sinó just pel contrari: perquè seria supèrbia, presumpció o pecat semblant donar per descomptat que el filòsof pot parlar amb sentit sobre qualsevol cosa que li plantegin i, sense la més mínima competència en la cosa mateixa, llançar-se a emetre dictàmens especulatius sobre els elements que intervenen en el mercat de treball.
EN REALITAT, sobre l'única cosa que el filòsof pot parlar amb un cert coneixement de causa és sobre la seva pròpia activitat, i si a aquesta activitat decidim denominar-la empresa, no hi hauria més problema a considerar el filòsof un emprenedor més. Però si la pregunta al voltant de l'empresa filosòfica la reconvertíssim en pregunta al voltant de la naturalesa de l'activitat del filòsof, és a dir, al voltant del règim sota el qual treballa (com a assalariat, autònom o com a petit empresari), llavors es podria proporcionar una resposta més pròpiament filosòfica. Aquesta bé es podria formular de la manera següent: el filòsof treballa en règim de cooperativa. Una cooperativa formada per la humanitat en el seu conjunt, que comparteix totes les eines fonamentals de l'activitat filosòfica, és a dir, la raó i la paraula. En el fons, una cosa no gaire allunyada del que ja va plantejar el plorat filòsof nord-americàRichard Rorty quan al·ludia a la pràctica filosòfica com a un moment privilegiat i fascinant de la conversa de la humanitat. Catedràtic de Filosofia Contemporània a la UB.
